El Barça guanya partits, però sobretot guanya credibilitat. Condemnat l'any passat a no fer més que empatar contra l'Atlético, ja l'ha guanyat dues vegades en deu dies. Però, sobretot, agafant l'aspecte de gran competidor i de guanyador a través del joc. Les victòries més convincents de l'equip de Luis Enrique han vingut de la mà del joc més identificable i consistent. Contra l'Atlético va costar molt, tant, que fins i tot el penal que va decidir el partit va caldre rematar-lo. La nit va ser freda al Camp Nou només a la grada i a l'ambient. Sobre la gespa van saltar guspires i el Barça va posar en combustió el seu futbol.

Amb el precedent recent del partit de lliga, el que havia de millorar el plantejament era més Simeone que Luis Enrique. El tècnic asturià de mica en mica va donant la raó a la crítica constructiva, la que ell i qui l'aconsella posen al mateix sac que la interessada, la de samarreta i la indocumentada, que també existeixen i que viuen del totum revolutum que es practica en l'univers blaugrana. El que la crítica entenimentada reclamava a Luis Enrique era que ordenés l'equip a partir de la pilota, que l'equilibri que buscava no fos només defensar bé i atacar molt, sinó sobretot jugar a futbol. Quan l'equip ha deixat d'obsedir-se a voler ser imprevisible ha trobat la seva identitat. L'ha retrobat. Perquè des de la derrota a Anoeta el Barça s'assembla al que sap ser. Tothom el reconeix, començant per ell mateix. El que reflectia l'equip fins a Anoeta era que, abans dels ajustaments tàctics que ha introduït Luis Enrique –extrems oberts, amb Messi a la dreta, els laterals acompanyant el mig del camp, Busquets més d'eix al mig del camp que de tercer central, i la pressió que l'ordre posicional ajuda a fer–, els jugadors no creien en el que els proposava l'entrenador. Quan n'han parlat, quan tots hi han cregut, el joc i les prestacions de l'equip s'han multiplicat exponencialment. Perquè Guardiola ja ens va ensenyar que el Barça més resultadista de la història ha estat el que ha jugat més bé a futbol que mai.

Això no vol dir que a partir d'ara el Barça ho guanyi tot. Primer de tot, ha de consolidar la proposta i afegir-hi els retocs que siguin necessaris per resoldre problemes concrets contra tota mena de rivals. Però ara almenys ja té la base, el punt de partida. Però no hi ha res fàcil. Dèiem que era Simeone el que s'havia de corregir respecte a l'últim enfrontament. Ho va fer de manera visible, més que substancial. En essència, la proposta era tan de contenció del joc blaugrana com la de fa deu dies. La diferència és que va defensar-se iniciant la pressió a l'àrea del Barça. Això, és cert, el va fer estar més a prop de la porteria defensada per Ter Stegen, però mai des de la iniciativa en el joc, i sobretot a partir de recursos tàctics per forçar faltes i córners. Va tenir presència, però no va crear perill. La missió principal era obstaculitzar la sortida de pilota i el començament net de les jugades del Barça. Va dificultar-ho, però el Barça va tenir recursos sempre per acabar superant aquesta pressió, encara que fos amb les precises passades llargues que sap fer el porter alemany.

L'Atlético va voler que el Barça jugués poc, però el Barça va jugar molt. l'Atlético volia mantenir el Barça lluny d'Oblak, però el Barça hi va arribar amb continuïtat. Ho va fer tot bé, menys aprofitar les ocasions clares que va tenir, sobretot un xut de Neymar al començament i una ocasió claríssima de Suárez després d'una passada exquisida de Rakitic. Era molt difícil tenir la precisió necessària per acabar les jugades amb èxit, i Messi, Neymar i Suárez ho van intentar amb insistència. Costava molt ser precís, però tot el que va intentar el Barça estava carregat d'intenció.

El partit era intens com ho saben ser els dos equips en la seva millor versió. Intensitat exponencial. La voluntat de creació i la destrucció contrarestant-se a tota màquina. De l'Atlético ja hi estem acostumats, però fa goig veure el Barça competir com ho està fent en els últims partits, amb l'intranscendent partit a Elx inclòs, disputat de la mateixa manera amb un onze diferent. Més enllà del resultat d'empat a zero en el marcador, el Barça va recuperant la col·lecció d'adjectius que el van convertir en un equip memorable. Aquest de Luis Enrique necessita continuïtat i enriquir-se tàcticament a partir del dibuix actual, però transmet autoconfiança i se li pot començar a dir que és intens, persistent, equilibrat, determinat, i altres qualitats que se li trobaven a faltar.

Tot i això, l'Atlético se li va resistir molt. Anaven passant els minuts i els homes de Simeone ja ni miraven la porteria de Ter Stegen perquè començaven a enllaminar-se amb el zero a la seva porteria. Estaven tan segurs en la seva feina de contenció que fins i tot no cometien faltes a prop de l'àrea. Fins que Siqueira en va fer una per a un llançament de Messi. No va ser gol, però va causar el penal. I l'Atlético es va quedar sense cap dels seus dos objectius: deixar el marcador a zero o marcar un gol.