“El tiet, o el tete com jo sempre li deia, ha estat la insígnia de la nostra família. Tots estem molt orgullosos d'ell, per tot allò que va fer i pel que va representar, i encara avui dia representa, per al barcelonisme. Com a futbolista faltarien qualificatius per descriure'l amb tota la seva dimensió; i com a persona, encara més. Tenia un cor tan gran com tot el Camp Nou. Mai tenia un no per a ningú i menys, lògicament, si eres de la família. Ara em ve al cap, per exemple, aquella vegada que la meva germana, de molt petita, va agafar una anèmia. A casa, els pares pencaven tot el dia com burros i, com aquell qui diu, no teníem ni un duro, i a ell li va faltar temps per agafar el seu cotxe i plantar-se al carrer Joan Güell, a la farmàcia Sancho, i als propietaris els va dir que a la seva neboda no li podia faltar de res. Ell era així.” Fa goig escoltar amb quina devoció parla Pere Segarra Aroca (14-02-1949, Barcelona) del seu tiet. Els ulls vidriosos i un nus a la gola cada vegada que pronuncia el seu nom. Pur sentiment. No n'hi ha per a menys. Joan Segarra Iracheta, el gran capità del Barça de les cinc copes, són paraules majors. Setze temporades al club, 528 partits amb la samarreta del FC Barcelona i 17 títols.

Molt més discreta va ser la carrera futbolística del seu nebot. “El tiet va ser un number one de can Barça. Jo, un pinta [riu]. Jo era un tot terreny. Suposo que em van agafar per jugar a les categories inferiors del Barça perquè era nebot de qui era, però en realitat era un tronc [riu]. Anava bé per dalt, era contundent, però no tenia aquell talent que s'ha de tenir per jugar en aquest club”, confessa ell mateix. Casualitats de la vida, en Pere va néixer l'any 49, just el mateix any en què el gran capità fitxava pel FC Barcelona. I conscient del que ha significat el seu tiet per a la institució, ell sempre ha mirat de dur amb honor la responsabilitat intrínseca al cognom Segarra.

Pere Segarra va començar a jugar a futbol al Sants i, posteriorment, va defensar la samarreta blaugrana les temporades 1963/64 i 1964/65 en categoria infantil-juvenil. Va arribar a jugar amb el Condal, però mai va arribar a jugar amb el primer equip. Un cop tancada la seva etapa al Barça va provar sort a equips com ara el Poble Sec, el Roses, el Rubí, el Sant Cugat, l'Andorra i el Canovelles, però ell sempre ha guardat un raconet del seu cor per al Sants. Molts equips i molts partits fins que als 32 anys va decidir penjar les botes, obligat en part per una lesió al pubis.

Tot just avui Pere Segarra fa 66 anys, i pot dir amb orgull que voreja ja els 200 partits amb l'Agrupació Barça Jugadors. Però més satisfacció li comporta encara ser el responsable del bar de l'Agrupació, o “la bodegueta” com ell n'hi diu: “Això és una gran família, i és un plaer poder fer aquesta feina. L'Agrupació és el més gran que tenim en aquesta casa.” L'afició d'estar darrere de la barra li ve de lluny. Li ve de família. Els seus pares eren els propietaris del mític bar Segarra del carrer Galileu a l'altura del carrer de Caballero i ell encara recorda quan s'havia d'aixecar cada dia a les cinc del matí per ajudar en el negoci familiar: “Recordo que venia la flor i nata de Barcelona. Fèiem uns callos boníssims [riu]”, explica. “Recordo també una foto petita del meu tiet amb la samarreta del Barça penjada a la paret del bar. L'única que hi havia. Una sola fotografia d'ell com a futbolista i, en canvi, una pila d'orelles de toro. Mon pare va sortir torero, tu! Ves per on, a ell mai li va agradar el futbol.”