L'esport té un passat
Mig punt de glòria
La pilot italiana Lella Lombardi va debutar en una cursa de la fórmula 1 fa quaranta anys, i encara ara és l'última que ho ha aconseguit i l'única en la història que ha puntuat en una cursa
La història de Maria Grazia Lombardi, coneguda com a Lella, és d'aquelles que s'expliquen a partir d'una vocació prematura i una determinació imparable. Les coses més importants de la seva vida van passar el mes de març. Va néixer el 29 d'aquest mes de 1941 a Frugarolo (Itàlia) i va morir un dia 3 del mateix mes de 1992 a Milà a conseqüència d'un càncer. I va ser un dia 2 de març quan va córrer la seva primera cursa de fórmula 1. Va ser en el Gran Premi de Sud-àfrica de la temporada de 1975, al circuit de Kyalami. El seu primer intent havia estat en el Gran Premi de la Gran Bretanya la temporada anterior, però no va aconseguir classificar-se per a la cursa. El Gran Premi de Sud-àfrica de 1975 no va passar a la història per la victòria del pilot local Jody Scheckter, sinó pel debut de Lella Lombardi, la primera dona que va córrer una cursa de fórmula 1 després de la també italiana Maria Teresa de Filippis, que havia participat en quatre grans premis la temporada 1958.
Lombardi no va aconseguir acabar el seu primer gran premi perquè va haver d'abandonar. Però en la seva segona participació va assolir una fita única per a una dona en la fórmula 1: va aconseguir puntuar. Va ser en el desgraciat Gran Premi de Montjuïc de 1975. Aquell 27 d'abril negre per a la fórmula 1 i per a Barcelona va ser també l'escenari de la glòria competitiva de Lella Lombardi. Era l'última cursa que es disputava al circuit de Montjuïc perquè ja no reunia prou mesures de seguretat. En els entrenaments, els pilots ja s'havien queixat del mal estat del traçat i van estar a punt de no disputar la cursa. Finalment, es va córrer i en la 26a volta l'alemany Rolf Stommelen, que liderava la cursa, va perdre el control del seu vehicle i va sortir volant per sobre les tanques. Van perdre la vida un bomber, un periodista i dos comissaris i, a més, diversos espectadors van quedar ferits. La cursa va continuar durant quatre voltes i es va suspendre quan es van constatar les conseqüències de l'accident. La victòria va ser per a Jochen Mass, i Lella Lombardi va ser l'últim pilot que entrava en els punts, en el sisè lloc. Com que no s'havien completat totes les voltes, es van adjudicar la meitat dels punts que els corresponien. A Lombardi, que conduïa un March amb motor Cosworth, li va correspondre mig punt.
El somni de Lombardi de ser pilot de fórmula 1 va continuar unes quantes curses més. No es va classificar per a la següent, però aquella mateixa temporada va disputar vuit curses més. En la meitat es va retirar i en el Gran Premi d'Alemanya va aconseguit un setè lloc. La temporada següent va córrer dues curses més i no es va poder classificar per a dues més. I allà es va acabar la carrera de Lombardi en la fórmula 1, corrent al costat de pilots de la magnitud de Niki Lauda, Emerson Fittipaldi, Jacky Ickx i James Hunt. L'escuderia March va decidir oferir el cotxe que conduïa Lella Lombardi a Ronnie Peterson, que havia abandonat Lotus. Ella va acceptar amb molta classe aquell relleu que la deixava fora. “Estic contenta, ja que ara el meu cotxe el conduirà un campió”, va dir elegantment.
Sabia, d'alguna manera, que la fórmula 1 ja seria passat per a ella. Va continuar competint en altres categories i va crear un equip amb el seu nom. En aquells anys posteriors no va voler parlar mai gaire de la fórmula 1. Una vegada va deixar clar el perquè: “Va ser una experiència de la qual els pilots no ens agrada parlar. Quan se surt de la fórmula 1 vol dir que alguna cosa no ha anat bé.”
El seu somni havia començat aprenent a conduir als 13 anys i portant una Lambretta fins al 18, quan ja podia conduir a tota velocitat per les carreteres del Piemont la furgoneta de repartiment de la carnisseria dels seus pares. Va començar corrent amb karts i ja ningú la va aturar. Tenia molt clara la seva vocació el dia que va dir: “Prefereixo tenir un accident que enamorar-me. Vet aquí com m'estimo les curses.” Amb aquesta determinació va ser com va aconseguir deixar en ridícul el que havia dit un director de cursa quan la seva predecessora, De Filippis, es va proposar ser pilot de fórmula 1: “L'únic casc que s'ha de posar una dona és el de la perruqueria.” I no només va arribar a la fórmula 1, sinó que va ser molt respectada per la resta de pilots.
Només la malaltia va aconseguir posar fi a la seva vocació. Els primers símptomes del càncer els va tenir el 1986, quan encara competia. Va aguantar una operació i la duresa del tractament. Però finalment la malaltia se la va endur el 3 de març de 1992. En els seus últims dies repetia als seus millors amics: “Feu-me continuar vivint en les curses.” Quaranta anys després, encara és la millor pilot que hi ha hagut en la fórmula 1. Un seu nebot la recordava el 2013: “Sempre va estar enamorada de les curses i dels motors. Ja de petita llegia sempre les revistes d'esport automobilístic, les poques que existien llavors. Les llegia i somiava amb els ulls oberts arribar a ser pilot de fórmula 1.” Des del 1998, un bust d'ella la recorda al seu poble natal.