Trenta anys estimant Urruti
L'històric triomf blaugrana en la lliga 1984/85 celebra 30 anys
La cèlebre frase de Joaquim Maria Puyal ha quedat en l'imaginari blaugrana d'aquell títol
va truncar el cicle”
En el ric imaginari blaugrana hi ha fets i frases que traspassen generacions. Un dels millors exemples és la celebre “Urruti, t'estimo!” que Joaquim Maria Puyal va cridar el 24 de març del 1985 en la retransmissió radiofònica del Valladolid-Barça, tot just després que l'enyorat exporter aturés un penal a Mágico González. Una acció determinant per assolir la victòria al Nuevo Zorrilla (1-2) i, de retruc, segellar matemàticament el títol de lliga 1984/85.
Ahir dimarts es va complir el 30è aniversari d'aquella històrica jornada, sens dubte inoblidable per a aquells aficionats blaugrana que van viure les dècades en què les lligues se celebraven molt de tant en tant. De fet, calia remuntar-se a la del 1974 –recordada com la de Cruyff– per trobar l'anterior campionat que s'havia tenyit de blaugrana. L'eufòria, és clar, estava més que justificada quan Urruti va aturar aquell penal i va trencar onze anys de sequera quatre jornades abans del final del campionat. “Ha pagat la pena esperar tants anys”, va comentar aquell dia Bernd Schuster, un dels líders d'aquell Barça campió.
Però a banda d'Urruti i Schuster, aquell equip blaugrana va tenir més herois, com Migueli, Alexanko, Víctor Muñoz, Calderé, Carrasco, Rojo, Archibald... De fet, més enllà de les dots futbolístiques, el que els va portar a l'èxit va ser la feina conjunta i molt de caràcter. I com a principal encarregat de gestionar-ho, un tècnic anglès, Terry Venables, encara sense grans credencials i que havia aterrat aquella temporada a la banqueta blaugrana procedent del Queens Park Rangers per rellevar Menotti. Es tractava, doncs, d'un canvi substancial pel que fa a la filosofia de joc: del futbol més vistós que va apadrinar el preparador argentí es va passar a un de més pragmàtic d'arrel britànica. Ordre, pressió i estratègia van ser les bases a les quals es va sumar el talent individual d'homes com Schuster, Carrasco i Archibald, màxim artiller blaugrana aquell curs (15 gols). Aquesta recepta va sorprendre els rivals i va permetre a aquella generació de futbolistes posar fi a una malastrugança que els havia acompanyat en temporades anteriors, quan les expectatives de ser campió s'ensorraven en el tram decisiu per un motiu o un altre.
El potencial d'aquell projecte comandat per Venables va quedar constatat en la primera jornada, resolta ni més ni menys que amb un 0-3 al Bernabéu. Una victòria que va reforçar la confiança de la plantilla, alhora que va esvair molts dels dubtes que el projecte havia generat inicialment entre l'afició blaugrana, que encara digeria la marxa aquell estiu de la gran estrella, Diego Maradona. Aquell triomf al feu de l'etern rival ja va situar el Barça al capdavant de la classificació, plaça que no va deixar fins a la 34a i última jornada (llavors la lliga la formaven divuit equips). Sens dubte, va ser el millor reflex de la regularitat que va exhibir aquell equip.
En aquest sentit, es van encadenar quinze partits d'imbatibilitat, amb una millor ratxa de cinc victòries consecutives que va permetre distanciar-se dels rivals d'aquella campanya, començant per l'Atlético, que va acabar subcampió. De fet, es va arribar a acumular un avantatge de deu punts.
A cavall d'aquesta bona dinàmica, els blaugrana van tenir el primer matx ball pel títol en la jornada 29, que coincidia amb la visita al Martínez Valero per enfrontar-se amb l'Hèrcules. Un primer intent fallit, ja que l'equip va caure 0-1. Per contra, no es va estendre el pànic. Durant els mesos anteriors el vestidor s'havia carregat de raons per saber que aquesta vegada la lliga no s'escaparia. I així va ser amb la històrica tarda al Nuevo Zorrilla. Clos va avançar el Barça aviat (9'), però va el Valladolid va respondre poc després amb un gol de Mágico González (12'). Un córner rematat a gol per Alexanko va tornar a avançar els blaugrana (64'), que ja tenien el títol al sarró. Va caldre, però, la dosi d'èpica a càrrec d'Urruti, que es va estirar a la seva dreta per aturar un penal i evitar prorrogar una setmana més la celebració del títol. “Com el vaig aturar? Vaig intuir el xut, tot i que estava convençut que Mágico faria una paradinha”, va declarar el porter, tan eufòric com la resta de companys. De motius, no en faltaven. El Barça tornava a celebrar una lliga després d'onze anys i la festa es va traslladar arreu del país. De fet, es calcula que a Barcelona prop d'un milió d'aficionats va sortir al carrer per celebrar el títol amb l'equip.
“L'aturada d'Urruti va trencar la maledicció”
Acompanyat per Archibald i Rojo, Francisco, Lobo, Carrasco formava part de la línia d'atac de referència d'aquell Barça campió de lliga. L'exjugador destaca que aquell títol va suposar un “allejament psicològic” per a molts jugadors d'una plantilla que havia vist com s'escapaven anteriors campionats a darrera hora. “Amb la parada d'Urruti es va trencar la maledicció qua havíem arrossegat en els anys anteriors”, destaca. Amb Terry Venables es va trobar la regularitat necessària, però a costa de restar virtuosisme al joc blaugrana, com indica Carrasco: “Vam guanyar la lliga sense oferir la brillantor futbolística d'altres etapes.” Tot i això, elogia la feina del tècnic anglès, “exigent, però proper i amb sentit de l'humor”. “Això va afavorir el bon ambient al vestidor”, afegeix. Una sintonia que es va reflectir al camp: “Sense pilota pressionàvem amb alegria.” De fet, Venables va convèncer jugadors que, com el mateix Carrasco, representaven un futbol més alegre: “També em vaig aplicar en la pressió. Tothom s'hi va involucrar i aquest va ser l'èxit.”
“L'estil va sorprendre i ens va dur cap al títol”
Víctor Muñoz era un fix al mig del camp del Barça de Venables. Aquella lliga 1984/85 va participar en 27 de les 34 jornades i es va erigir en el pulmó d'aquell equip. “L'estil s'adaptava bé a les meves qualitats”, assenyala l'exjugador, que més enllà de les individualitats destaca la feina del bloc: “Érem capaços de pressionar en tots els espais del camp i sorprendre els rivals. Recuperàvem la pilota ràpidament i en llocs que fèiem mal.” Un futbol que defineix com “més britànic” i que Venables va confiar, en bona part, els jugadors formats al planter. “Vam jugar amb un estil diferent i va ser aquesta sorpresa la que ens va impulsar cap al títol”, comenta Víctor, que recorda especialment el 0-3 endossat al Madrid tot just en la primera jornada: “Vam guanyar amb autoritat i ens va donar més confiança.” De fet, recorda que aquella lliga es va guanyar “sense patir”, i l'única cosa que lamenta és que no fos l'inici d'una gran època. “Crec que si haguéssim guanyat la copa d'Europa l'any següent hauríem iniciat un gran cicle. Aquella derrota ens va pesar”, conclou.
“Terry Venables ens va fer canviar el xip”
Gerardo era un altre fix en l'onze de referència de Venables. Per l'exlateral canari, la consecució de la lliga 1984/85 va ser la culminació d'un deute pendent: “Vaig arribar al Barça l'any 1981 i aquella temporada ja vam estar a punt de guanyar el títol, però sempre ens passava alguna cosa i se'ns escapava.” L'aterratge de Terry Venables va ser, per Gerardo, un factor determinant per trencar aquesta dinàmica: “Era un tècnic molt proper amb els jugadors. Ens va fer canviar el xip, la manera de jugar i de pressionar. Ens va convèncer.” D'aquesta manera, el tècnic anglès va aconseguir implicar tota la plantilla a l'hora de remar cap al títol. “Érem 24 jugadors i sabíem que jugués qui jugués l'equip funcionava”, assenyala. Com els seus companys, també destaca com un element diferencial la capacitat de pressió, “que ja començava amb Archibald.” L'únic que lamenta és que el recorregut d'èxits d'aquell equip fos tan limitat: “Si haguéssim guanyat la copa d'Europa estic segur que hauríem encadenat un gran cicle, però el cop va ser molt fort.”
“El 0-3 al Bernabéu va ratificar les sensacions”
Paco Clos va ser l'autor del primer dels dos gols blaugrana registrats en aquella històrica tarda al Nuevo Zorrilla. “El moment que més recordo d'aquell campionat és l'aturada de l'Urruti i l'esclat d'eufòria que va provocar aquell títol”, assenyala el tercer màxim realitzador blaugrana d'aquella campanya (rere Archibald i Schuster). L'exdavanter destaca el canvi que va suposar el pas de Menotti a Venables a la banqueta: “També s'intentava jugar la pilota, però amb en Terry hi havia un extra de força i pressió que va donar un gran resultat.” En aquest sentit, assenyala que potser no era un equip especialment tècnic, “però treballava i fomentava una gran companyonia al camp”. Aquestes virtuts van quedar reflectides tot just arrencar la lliga. “En la pretemporada ja vam obtenir bons resultats i guanyar el Madrid 0-3 i al Bernabéu va ratificar les bones sensacions”, destaca Clos, ben conscient del significat d'aquell títol: “Després d'onze anys sense una lliga, la gent es va entusiasmar. Teníem una responsabilitat i no vam decebre.”