La setmana passada va ser la tercera i darrera setmana de l'edició d'enguany de Saloufest, aquest polèmic esdeveniment que la mateixa organització –l'empresa I Love Tour– considera “one of the most memorable weeks in your university career” i que combina durant quatre dies la pràctica de 30 modalitats esportives, nits èpiques, festes i la possibilitat de visitar Barcelona o Port Aventura. Tot això per prop de 300 euros.

Any rere any els mitjans de comunicació es fan ressò del malestar del veïnat i dels representants municipals de localitats com ara Salou, Tarragona i Reus arran dels excessos d'aquests prop de 9.500 joves anglesos i irlandesos que enguany han generat un impacte econòmic de 5 milions d'euros. En l'essència de la crítica a aquest esdeveniment hi ha, segons el meu parer, la perplexitat de propis i estranys en observar que darrere d'un suposat esdeveniment esportiu, comercialitzat sota l'epígraf de “Sports tours”, hi ha un grup de joves amb tantes ganes de festa com de pràctica esportiva.

I és que Saloufest és només un exemple de la creixent importància que està adquirint el turisme esportiu com a una oferta organitzada de temps lliure i promoguda tant per les administracions com per les cada cop més nombroses empreses especialitzades. El turisme esportiu és un fenomen encara recent, fruit de la confluència de l'esport i del turisme com a manifestacions pròpies de les societats avançades. El seu PIB, respectivament del 2,1% i del 12%, són un bon
exemple de la seva importància com a fonts de riquesa de Catalunya.

Si ens fixem en el sentit definitori del turisme esportiu, cal que en la destinació turística escollida hi hagi una experiència esportiva determinada, que pot ser de tipus activa –córrer la marató de Nova York– o passiva –visitar l'estadi de Wembley o assistir al Gran Premi de Fórmula 1 al Circuit de Catalunya–. Al mateix temps, aquesta experiència esportiva pot ser el principal motiu del viatge o bé un motiu secundari, diferenciant-se així dues tipologies de turistes: els “sports tourists” per als quals l'esport és el propòsit principal del viatge, i els “tourism sportists”, per als quals el turisme és el principal propòsit. Saloufest, doncs, és un exemple de turisme esportiu actiu que aplega sports tourists i tourism sportists.

De la mateixa manera que passa amb qualsevol esdeveniment esportiu, són diversos els motius que justifiquen, a ulls de l'administració, l'organització de Saloufest. Un d'ells és d'índole econòmica. De la mateixa manera, doncs, que el MIC –Mediterranean International Cup– ha deixat un impacte econòmic de 3,5 milions d'euros a localitats de la Costa Brava, el Saloufest és un important actiu per a una destinació turística com és Salou, que disposa de més de 55.000 places d'allotjament i que, com bona part de les poblacions del litoral català, té un marcat comportament estacional.

És en aquesta clau que cal contemplar el Saloufest com una acció més en el marc d'una estratègia per fer d'aquesta localitat una destinació de turisme integral, més competitiva, amb una oferta de productes i d'experiències turístiques complementària que permeti una major fidelització del client i desestacionalització de la localitat. I en aquesta aposta el turisme esportiu hi juga un paper fonamental, igual com succeeix en d'altres municipis del nostre territori. A l'estratègia de Salou, reconeguda ja el 2003 com a destinació de turisme familiar, s'hi afegí des de 2013 l'obtenció del segell de destinació de turisme esportiu (DTE), en la modalitat de futbol, com a clar exemple de la importància del turisme esportiu en l'estratègia d'impuls d'aquesta localitat a partir de les activitats nàutiques, del golf o d'esdeveniments d'èxit com ara la mitja marató, la triatló Challenge Salou o el Rally RACC Catalunya-Costa Daurada.

Actualment Catalunya té catorze municipis certificats com a DTE, és a dir, localitats que disposen dels equipaments i serveis especialitzats per a una pràctica esportiva de qualitat. El municipi més recent acreditat com a DTE ha sigut l'Ametlla de Mar com a destinació especialitzada en esports nàutics, mentre que actualment Girona i l'Hospitalet de Llobregat estan en procés de certificació. El turisme esportiu i les certificacions de DTE, concedides per l'Agència Catalana de Turisme des del 2003, suposen, doncs, un bon reclam per als amants de l'esport, diversificant l'oferta turística a partir d'un perfil de turista de qualitat i propiciant la desestacionalització sobretot d'aquelles destinacions més consolidades a partir d'una oferta de sol i platja.

En termes d'anàlisi de les DTE del litoral català, podríem observar com algunes –encapçalades per Lloret i Salou– estan immerses en una reorientació de la seva activitat turística amb l'objectiu de seguir mantenint el seu atractiu. Aquesta reestructuració es pot explicar a partir del model teòric desenvolupat l'any 1980 per Richard Butler i anomenat Cicle d'Evolució de la Destinació Turística (CEDT), segons el qual les destinacions de sol i platja o de turisme d'hivern que estan en un estadi de consolidació i fins i tot d'estancament han de reorientar la seva activitat turística per seguir essent competitives, a partir d'una major diversitat i especialització sectorial. En indrets com ara Salou el turisme esportiu pren importància en aquesta lògica de rejoveniment de la destinació.

Ara bé, l'èxit d'aquest nou model de desenvolupament turístic passa per la bona gestió d'aquest turisme esportiu, a partir de l'oferta complementària de productes i serveis de qualitat que siguin atractius per a uns sports tourists i tourism sportists amb un cert poder adquisitiu i que puguin valorar l'experiència viscuda. El Saloufest malauradament no s'emmarca en aquestes coordenades, ja que és la mateixa cara de la moneda del turisme de borratxera revestit de pràctica esportiva. El perfil dels participants, la política de preus, la pròpia promoció del producte Saloufest o el desengany de la població local així ens ho indiquen. En la gestió del turisme esportiu, doncs, no tot s'hi val.