Tot va molt ràpid, és cert. Fa dos anys, ni m'havia passat pel cap ser on sóc ara. Veia els Estats Units molt i molt lluny, i mai havia estat convocat per Espanya. Ara, tinc una beca d'una bona universitat i jugaré partits al Madison Square Garden. Però encara no he arribat al meu objectiu. Tinc el cap fred i continuaré treballant. No m'aturaré.

En primer lloc, en aquesta temporada allà, a les prep school [primer a Arlington Country Day i després a Elev8, les dues a Florida], m'he adonat que tinc qualitats físiques i talent per fer-me lloc. Que la feina a la CBA [Canarias Basketball Academy] de la temporada anterior va ser bona. Llavors, el que prioritzava era un lloc on pogués tenir minuts i sentir-me important en l'equip. I Maryland és una universitat molt gran, amb molt de talent i molta competència a la meva posició. I no volia arriscar-me a tenir un paper residual. Vull jugar. A més, l'oferta d'estudis de St. John's té prestigi i Nova York m'encanta.

És brutal tenir-lo d'entrenador i, no t'enganyaré, va ser una de les raons principals per decidir-me, també. Quan vam parlar, em va assegurar que seré important i que, bàsicament, el que necessita de mi són rebots, defensa i intimidació. Que l'atac ja arribarà. També em va dir que he d'agafar pes i musculatura, perquè encara estic prim, i que treballaríem molt el joc al pal baix.

No. Simplement m'ha dit que ho doni tot en els campionats amb la selecció espanyola. Que la feina física ja la començaré a fer quan m'incorpori a l'universitat.

Encara no. Ho he de valorar en les properes setmanes.

Diria que sí. L'anglès no és la meva primera llengua i al principi em va costar estudiar-ho tot en anglès. Em faltava vocabulari. Però, com en tot, al final t'hi adaptes. I el vaig poder aprovar.

Va ser clau en tots els aspectes, sobretot en estudis. A Elev8 tenia més hores per estudiar. A més, les professores m'ajudaven més. Eren més conscients que venia de fora, que l'anglès no era el meu primer idioma i que potser em calia més ajuda que a d'altres. I l'esforç va tenir recompensa al final, tot i que vaig passar molts nervis els dies previs a saber les notes.

No ho creguis. El bàsquet als Estats Units és increïblement físic i dur. Els jugadors salten molt. Al principi, em va costar perquè no hi estava acostumat. Es tracta d'un estil de joc més boig que aquí. Tendeix a l'individualisme i es juga molt amb els exteriors.

Principalment, he agafat pes. He passat dels 88 quilos als 93, aproximadament. També el fet de veure'm les cares amb interiors tan poderosos físicament m'ha ajudat a millorar sota els cèrcols. Ser més dur. I he progressat en el tir. A Elev8, la feina d'aquests mesos ha estat exigent, però positiva.

Òbviament, el meu somni és jugar en l'NBA. Si m'he d'apuntar al draft després del meu primer any a l'NCAA, ho faré. Però sincerament, ara no crec que aquest sigui el meu camí. No s'ha d'anar amb pressa perquè al final et pot perjudicar. Crec que necessitaré un parell o tres d'anys per créixer, madurar, i després sí, inscriure'm en el draft. Vull viure del bàsquet i em sacrificaré tot el que faci falta per assolir-ho.

Continuar la meva progressió com a jugador i també com a
persona. Espero que es noti aquesta confiança que tenen en mi i, si també podem obtenir bons resultats [militen en la divisió I d'NCAA], seria fantàstic. A veure si entrem en el quadre gran del March Madness.