Duels de tensió

La classificació de tres equips catalans per a la darrera eliminatòria decisiva –el Llagostera, el Nàstic i l'Hospitalet– va fer emparellar gironins i tarragonins –campions i quarts classificats del grup tercer– en una final a anada i tornada que va fer saltar les guspires entre els dos equips i, fins i tot, entre les dues poblacions. El Gimnàstic partia com a favorit per la gran plantilla que tenia i per la dinàmica positiva que el va portar de la meitat de la taula fins a la quarta posició, després d'encadenar deu victòries en les últimes deu jornades de lliga. Segurament la convicció de pujar que tenien els tarragonins va fer que sortís l'orgull dels gironins, que ja en l'anada al Nou Estadi van obtenir un resultat mínimament positiu, tot i la derrota per la mínima (2-1).

La caravana grana cap a Llagostera, una població que es va veure desbordada pel que fa a l'organització, ja que més de 3.000 seguidors del Nàstic van desembarcar al Gironès, va convertir el partit de tornada en una aglomeració de sentiments entre les dues aficions. Mentre la blaugrana frisava per donar la gran sorpresa i pujar a segona A, deu anys després de fer-ho de segona regional a primera, la grana volia tornar tant sí com no al futbol professional dos anys després de perdre la categoria. Les dimensions especials del municipal de Llagostera i les poques entrades que es van poder vendre –sobretot a l'afició tarragonina– van ser motiu de discòrdia.

El desenvolupament de l'enfrontament, el gol de Nuha en el primer minut de la pròrroga i el desenllaç de tensió amb la invasió de camp de l'afició del Llagostera encara amb els grana a pocs metres, gairebé converteix l'escenari idíl·lic en una batalla. I és que aquell ascens va canviar la vida a molts dels jugadors del Llagostera, que es van convertir en els herois del poble i, molts dels que van aconseguir quedar-se a l'equip han pogut tastar el futbol professional i han aconseguit una novena classificació final molt meritòria a segona A.

La tarda del 21 de juny del 2014 serà recordada per sempre a Llagostera, al poble i al club, però també a tota la demarcació de Girona, que llueix amb orgull una de les gestes més significatives del seu futbol modest. Passejar-se per camps com el Benito Villamarín, El Molinón, l'Heliodoro Rodríguez López, entre altres clàssics, va deixar de ser un somni per a un equip petit, que en deu anys va veure com es pot sortir de l'infern per tocar el cel. La feina ben feta, més enllà dels pressupostos que tenia l'entitat en cadascuna de les categories en què competia no porta a cap altre camí que el del triomf, tot i que mantenir-se a l'elit, moltes vegades, costa més que arribar-hi. I en això el Llagostera també està demostrant mà de ferro. Un estiu després de la proesa contra el Nàstic, l'estabilitat esportiva s'ha instal·lat a l'entitat, que precisament es veurà les cares en la categoria de plata amb el seu nou rival etern, el Nàstic, acabat d'ascendir a segona A.