El 5 de maig del 1936, amb la celebració de la segona volta de les eleccions legislatives, França canviava de cara després de l'àmplia victòria del Front Popular. Aquesta coalició electoral, integrada per la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), el Partit Comunista Francès (PCF), el Partit Republicà Radical i Radical-Socialista, així com també d'altres organitzacions socials vinculades a l'esquerra, es va imposar amb un 57% dels vots i va obtenir la majoria absoluta dels diputats a l'Assemblea Nacional.

El triomf del Front Popular va permetre el nomenament del socialista Léon Blum com a primer ministre i l'establiment d'un govern d'esquerres que va adoptar mesures que canviarien el curs de la història no només de França sinó del conjunt d'Europa. Entre les primeres disposicions preses pel Front Popular cal destacar l'augment dels salaris, la reducció de la jornada laboral a 40 hores setmanals i, sobretot, l'establiment de quinze dies de vacances pagades per a tota la classe treballadora.

Aquesta darrera mesura, adoptada formalment el 20 de juny del 1936, és a dir, poc més de dues setmanes abans de l'inici del Tour d'aquell any, va canviar radicalment la naturalesa de la prova ciclista per excel·lència, que va esdevenir veritablement popular congregant a les carreteres centenars de milers de francesos. Es calcula que, amb l'entrada en vigor de les vacances pagades, 600.000 obrers es van llançar a l'aventura, tot sovint en bicicleta, i molts d'ells van optar per seguir, en algun dels seus trams, el recorregut del Tour de França.

El Tour del 1936 es va iniciar el 7 de juliol en una França en plena efervescència política i amb el Front Popular en les seves hores més altes de popularitat. El canvi social que vivia el país no era, però, l'únic condicionant polític d'un Tour que ja tenia una evident lectura política basada en el fet que s'organitzava a través d'equips nacionals i no de marques comercials. A aquests elements, d'un pes polític ja prou significatiu per ells mateixos, calia afegir-hi la decisió de l'organització d'excloure els participants italians per la invasió d'Etiòpia que, poc abans de l'inici del Tour, havia protagonitzat la Itàlia feixista de Mussolini.

Sense ciclistes italians i amb el Front Popular estrenant govern, el Tour viuria una de les edicions més polititzades de la seva història. De fet, els dos diaris vinculats als principals partits que donaven supor al Front Popular (Le Populaire, el diari de la SFIO, i L'Humanité, el del PCF) es van bolcar en el seguiment del Tour, malgrat que, tradicionalment, s'havien mostrat molt crítics amb la seva organització i el seu director, Henri Desgrange, considerant que mercantilitzava la prova i la convertia en un instrument comercial al servei del seu diari, L'Auto, vinculat a industrials i sectors polítics conservadors.

Per combatre les maniobres comercials dels promotors del Tour, tant Le Populaire com L'Humanité van decidir participar a la caravana de la prova ciclista per tal de difondre les idees socialistes i apropar-se a la classe treballadora francesa que s'havia llançat, literalment, a les carreteres per seguir la prova.

Al llarg de la durada del Tour, L'Humanité va decidir publicar a les seves pàgines una secció que amb el títol “El Tour de França del Front Popular” repassava la història de les revoltes que havien tingut lloc en els territoris per on la prova ciclista anava passant. També, al final de cada etapa, el diari comunista aprofitava l'arribada dels seus vehicles participants a la caravana publicitària per fer concentracions polítiques en defensa de les reivindicacions del moviment obrer.

Aquell estiu del 1936, el pas del pilot del Tour de França era tot sovint saludat per desenes de milers de treballadors amb el puny alçat. Els vehicles de Le Populaire i de L'Humanité eren aclamats al ritme de La internacional i els crits a favor del Front Popular eren constants. Un exemple del fervor polític existent al pas del Tour el demostra la pancarta que va acollir els ciclistes quan aquests travessaren la localitat de Maubeuge. “Els treballadors en lluita saluden els seus germans obrers de la ruta”. Aquesta era la consigna que van fer arribar als ciclistes, molts dels quals vivien situacions prou precàries, els vaguistes de maig i juny del 1936 que s'havien mobilitzat en suport del Front Popular quan aquest intentava imposar
a la patronal francesa les seves condicions.

El suport al Front Popular no es limitava, però, a les cunetes de les carreteres o a la caravana publicitària del Tour. Diversos ciclistes es van manifestar de forma favorable a les mesures adoptades pel nou govern. Entre ells, Antonin Magne, que va acabar en segon lloc en aquest mític Tour del 1936 i que, proper a les posicions socialistes, va ser saludat, micròfon en mà, per la caravana del diari de la SFIO amb aquestes paraules: “Le Populaire envia la seva salutació socialista al camarada Magne, obrer de la ruta!” Poc abans, i amb un to distès i amistós, el mateix Magne havia saludat la caravana del diari socialista tot dient: “Salut! No us canseu massa, oi?”

Si els socialistes tenien en Magne el seu ciclista de capçalera, els comunistes rendien honors a René Vietto, un “autèntic camarada”, com el presentava L'Humanité. Vietto, que no amagava les seves idees comunistes, era un dels corredors favorits del públic gal per la generositat que havia demostrat en el Tour del 1934, quan, amb possibilitats de guanyar la prova, havia decidit sacrificar-se en favor del líder de l'equip francès, Antonin Magne, cedint-li primer una roda i, posteriorment, tota la seva bicicleta. La seva humilitat, el seu sacrifici i les seves fermes conviccions polítiques van convertir Vietto en un autèntic heroi del Front Popular.

Malgrat la influència que el Front Popular va exercir sobre el Tour del 1936, el cert és que durant el seu transcurs es van produir diversos incidents que manifestaven també l'existència de sectors d'oposició al nou govern d'esquerres. N'és un exemple el fet que la caravana de Le Populaire fos atacada amb boles de neu per un grup de simpatitzants feixistes durant l'ascens al Galibier (si bé, com va explicar el mateix diari, els protagonistes de l'incident van ser degudament “corregits” per afeccionats d'esquerres que seguien la cursa) o el fet que L'Humanité hagués de denunciar tot sovint les actituds xovinistes a què es lliuraven alguns espectadors francesos al pas de corredors estrangers (el diari comunista va denunciar expressament que un corredor alemany, en dificultats durant la pujada al mateix Galibier, no havia rebut cap ajuda del públic).

Un altre fet que va contribuir a accentuar la naturalesa política del Tour del 1936 va ser l'esclat, en plena disputa de la prova ciclista, de la guerra contra el feixisme a l'Estat espanyol derivada del cop d'estat protagonitzat pel general Franco el 18 de juliol d'aquell mateix any. La història va voler que l'endemà que Franco s'alcés contra la legalitat republicana espanyola fos un corredor originari de la Pell de Brau qui s'emportés la victòria. Concretament, el basc Federico Ezquerra, que va guanyar l'etapa que el 19 de juliol va enllaçar Niça i Canes. Ezquerra va travessar la línia de meta vestit amb els colors de la bandera republicana, ja que l'uniforme de l'equip espanyol que participava al Tour estava format, precisament, per l'ensenya tricolor. Tot un símbol atès el que succeïa en aquells mateixos instants en territori peninsular.

A propòsit del xovinisme d'un cert sector del públic francès, Ezquerra va relatar, posteriorment, que havia temut ser agredit per simpatitzants francesos o belgues per recriminar-li la seva victòria, per què va aguantar ferma l'ampolla de xampany que li van regalar quan va pujar al podi. Sortosament, l'agressió no es va arribar a produir i, l'endemà del triomf d'Ezquerra, Le Populaire va fer tot un exercici de solidaritat que combatia el xovinisme, en obrir el diari amb la notícia de la seva victòria d'etapa associada al que estava passant a l'Estat espanyol tot afirmant: “L'Espanya republicana planta cara a la sedició feixista”.

Pocs dies després, el 25 de juliol del 1936, en l'etapa que es disputava entre Perpinyà i Banhèras de Luishon, el Tour es va endinsar uns quants quilòmetres en territori estatal espanyol; un fet que part de la caravana del Tour va aprofitar per manifestar la seva solidaritat amb els moviments republicans que combatien el feixisme. Le Populaire recollia a les seves pàgines que diversos integrants del moviment socialista francès s'havien reunit amb militants de la CNT, la FAI i l'UGT per manifestar-los la seva solidaritat i per ajudar-los a combatre els discursos de la premsa conservadora al voltant del que realment succeïa a l'Estat espanyol.

La solidaritat amb l'Espanya republicana va ser una constant al llarg de la prova i va tenir el seu epíleg en l'ovació que va rebre Julián Berrendero quan va recollir, a París, el mallot que l'acreditava com a millor escalador. Curiosament, en acabar el Tour del 1936, el dos grans protagonistes espanyols de la prova, Federico Ezquerra i Julián Berrendero, van decidir no tornar a una Espanya en guerra i es van refugiar a Pau, on van continuar la seva activitat ciclista. L'enyorança, però, els va fer tornar poc temps després a casa, una decisió que, en el cas de Berrendero, va implicar el seu internament durant un any al camp de concentració de Rota.

El mític Tour de l'any 1936 va acabar amb la victòria del ciclista belga Sylvère Maes, que va aconseguir el mallot groc per davant del francès Antonin Magne. Ni tan sols el fet que un belga arrabassés el triomf a un corredor francès identificat amb el moviment socialista va servir per entelar l'arribada del Tour a la capital francesa. A la capital francesa, tots els corredors, independentment del seu origen, van ser aclamats per la massa, un fet que L'Humanité va saludar com una victòria de la seva campanya contra el xovinisme i en solidaritat amb tots els “obrers de la ruta”.

No només els corredors va ser, però, aclamats a la seva arribada a París. L'entrada de la caravana de la prova a la regió parisenca, un dels principals feus de l'esquerra, va desfermar l'eufòria i va servir per escenificar les simpaties que socialistes i comunistes despertaven entre els espectadors del Tour. Un Tour del 1936 que va ser, sense cap mena de dubte, el Tour del Front Popular.