El Barça va haver de guanyar de manera heroica una final que tenia guanyada sobradament. El Barça es podia haver estalviat l'esforç de la pròrroga, però se la va guanyar per haver-se volgut estalviar l'última mitja hora de la segona part. El resultat i el ritme del partit van ser més d'amistós de pretemporada que d'una final. Però el Barça ja té el quart títol de la sèrie de sis. L'heroi final va ser Pedro, segurament en el seu adéu del Barça. Se n'anirà com va arribar, amb gols decisius.

El Barça va ser molt superior al Sevilla i el gol inicial dels anadlusos semblava només un accident, sobretot quan Suárez va marcar el 4-1. Fins llavors, no hi havia hagut gaire partit. Quan el Sevilla d'Emery juga contra el Barça sempre hi ha un moment que es perd, que es despersonalitza. Ahir va ser molt aviat. Fins i tot abans que Messi decidís acceptar el repte de jugar a llançar faltes. El Sevilla va començar a no saber què fer quan Banega va marcar el primer gol del partit amb un magnífic llançament de falta. Segurament Emery tenia el pla de pressionar el Barça força amunt, o això semblava en l'arrencada del partit. Després del 0-1, el Sevilla ni va atacar ni es va defensar. Es va quedar en aquell territori tàcticament indefinit que afecta els equips d'Emery contra el Barça.

A l'equip de Luis Enrique no li va costar gens agafar el control del partit, que era el que necessitava després de rebre un gol en fred. El que va passar a partir d'aquí va ser força el que va voler Messi, catalitzador de tot el joc ofensiu del Barça. I executor dels gols. Enjogassat com és, es va agafar el gol del Sevilla com una qüestió personal, i va calcar la falta de Banega a l'escaire de la porteria de Beto. I com que no ho podia deixar en empat, en va clavar una altra des de cinc metres més lluny. Acabat el joc de llançar faltes amb vencedor clar, es va començar a jugar a futbol.

En això també hi va tenir molt a dir l'argentí. Va fer de tot. Agafar la pilota per intentar penetracions, per passar-la en curt i en llarg, amb les seves passades en diagonal. La resta de l'equip només havia de fer una cosa essencial: mantenir l'ordre tàctic. D'aquesta manera, el domini del Barça va arribar a ser absolut. El Sevilla ni flairava la proximitat de l'àrea de Ter Stegen. I el Barça trenava jugades que auguraven un tercer gol. Va arribar en un fora de joc mal assenyalat a Suárez. No va valer, doncs. Però el control era absolut. Tant, que els blaugrana es van passar una estona la pilota caminant.

El primer que va accelerar, però, va ser el Sevilla, que en el minut 43 va tenir una bona ocasió. Això va espavilar el Barça. La pròxima acceleració va ser un contraatac de Suárez, que va donar el gol fet a Rafinha després de fallar-lo ell.

Només quedava el dubte de saber si el Sevilla seria capaç de repetir el que va fer en l'últim enfrontament dels dos equips: remuntar dos gols. Ho va fer més difícil. Es va deixar marcar el quart gol abans de posar en escac el Barça, quan ningú ho esperava. No va fer res gaire especial. Només avançar les línies uns quants metres. La resta la va fer el Barça, incapaç de controlar a través de la possessió i molt tou en defensa. Cada pilota que el Sevilla va posar dins l'àrea va acabar en gol. I s'hi va afegir l'àrbitre amb un penós criteri en les faltes.

I va arribar la pròrroga. Jugada sense aire, sense cames i sense idees. Decidida amb la fe de Messi i l'estrella de Pedro per als moments decisius.