El destí s'endú Joan Garriga
Motociclisme. El pilot català, amb una vida enterbolida per les drogues i els negocis fracassats després de la seva retirada, mor a conseqüència d'un accident de trànsit als 52 anys
Joan Garriga i Vilaresau (Barcelona, 29-3-1963) ha viscut al límit. A les pistes i després de la retirada. Havia dit que no arribaria a vell i ha tingut raó. Ahir, el subcampió del món de 250 cc, el pilot espectacle de la dècada dels vuitanta, el rival acèrrim de Sito Pons, va morir a l'hospital Clínic. No va ser per cap afer tèrbol amb les drogues, la xacra que l'havia marcat de jove i que va tenir molt a veure en la seva retirada de les pistes. Ni a conseqüència de negocis fets amb socis poc recomanables. Va ser per un accident de trànsit en moto, als 52 anys. L'últim capítol d'una vida tèrbola, d'un guió digne d'una pel·lícula.
L'accident que li ha costat la vida va passar dilluns a 1/4 de 9 del vespre al carrer Numància de Barcelona, amb un altre vehicle implicat. Va morir per complicacions respiratòries en el postoperatori.
Garriga, pare d'una filla i avi d'una néta, va tenir el seu gran moment el 1988, però tot seguit va començar el declivi. Ho va fer prou bé a 500 cc (sisè el 1990 i el 1991), però sense podis. La seva vida va estar marcada pel consum de drogues. Va ser addicte a la cocaïna –en una entrevista recent admetia obertament que de tant en tant en consumia– i a la velocitat –en la mateixa conversa confessava que tenia el carnet de conduir retirat perquè un radar l'havia enxampat a 250 km/h–. El 2003 el van condemnar a dos anys de presó com a còmplice de tràfic de drogues –aquest mateix any l'havien tornat a investigar– i per tinença d'armes, però no va ingressar-hi i se'n va anar a fer de monitor al circuit d'Almeria. També el van acusar d'haver cremat un negoci seu per cobrar l'assegurança.
Però el moment més difícil el va viure fa dos anys. Arruïnat i amb la casa de Vallvidrera subhastada per un deute menor, va tenir dos infarts quan li van impedir recollir les seves pertinences i records de l'etapa de pilot. Ressentit, va renegar de Catalunya per l'etiqueta de conflictiu que deia que li havien penjat i per promeses d'una feina i d'un habitatge que, segons ell, li havia fet el govern català.
Ahir, els principals pilots del mundial van mostrar el seu condol. Marc Márquez, nascut l'any que Garriga es va retirar, el va qualificar de “llegenda”. “Era d'aquells pilots que ho donava tot, que es barallava amb tot, que són els pilots que es recorden.”
Un mundial que va fer saltar espurnes
El mundial dels 250 cc del 1988 va ser un duel entre Sito Pons i Joan Garriga. Pons representava el pilot educat, professional i amb mitjans. Garriga era el rebel, l'estripat. I a la pista les aparences es traduïen en pilotatge. Sito era la finor en persona i l'Honda de l'època ja era tot acceleració. Garriga, l'agressiu, el pilot de frenada i pas per revolt, obligat per la falta de motor. Les discrepàncies entre tots dos les amplificaven els seguidors, però la seva relació era correcta. Va ser el primer gran duel entre catalans per un títol que no fos de classe petita. Amb tres victòries, tres segons llocs i quatre tercers, Garriga es va presentar a l'última cursa a sis punts de Sito, després d'una gran victòria a Brno amb més de tres segons d'avantatge sobre el seu rival. Però al Brasil, al circuit de Goiana, Sito en feia prou sent tercer –i en aquesta posició va acabar–, mentre que Garriga ho va perdre tot en la segona volta, quan Martin Wimmer (també amb Yamaha) el va fer fora de la pista i va haver de remuntar amb la fúria de sempre del vintè lloc al cinquè.
