En el reportatge del No-Do que encara es pot trobar a internet, el partit no va ser res més que un enfrontament Barça-Real Madrid que va acabar amb victòria blaugrana, amb un gran gol de Rexach. Però el clàssic del 28 de desembre de 1975 va ser molt més que això. Més que un clàssic, o un derbi, com es deia en aquella època. Era el primer enfrontament entre els dos clubs després de la mort de Francisco Franco el 20 de novembre. I a les grades del Camp Nou es va notar. Per l'ambientació i per com es va celebrar el gol de la victòria, que va arribar un minut abans del final. En el No-Do i en les imatges que van publicar molts diaris no es va veure que els aficionats blaugrana van fer onejar de manera multitudinària moltes senyeres, per primera vegada des de l'època de la República. Ni tampoc la pancarta que durant quasi mitja hora va estar penjada al gol nord amb el lema “Amnistia, llibertats polítiques i sindicals, estatut d'autonomia, Països Catalans”.

Va ser una expressió popular de catalanitat contra un rival que simbolitzava el passat recent, i en un àmbit propici. I no va ser del tot espontani. La directiva que presidia Agustí Montal va decidir promoure un acte reivindicatiu, sense fer-ne publicitat i exhibició. Discretament, el director general, Joan Granados, i el gerent, Jaume Rosell, van contactar amb Jacint Borràs, empresari tèxtil i més tard directiu del Barça, per emplenar el camp de senyeres.

En aquell context i amb aquell ambient, el partit no podia acabar de cap altra manera que amb victòria blaugrana. Els indicadors futbolístics, però, no assenyalaven aquest desenllaç. El Madrid de Miljanic arribava líder i imbatut després de catorze jornades de lliga, sis punts per sobre del Barça. L'equip de Weisweiler estava fent una campanya molt irregular, marcada per diversos conflictes. La mala sintonia del tècnic alemany amb els sud-americans –Sotil, Marinho i Heredia–, el conflicte creixent amb Johan Cruyff i altres factors van anar fent perdre les possibilitats de l'equip en totes les competicions. En els partits anteriors al clàssic, el Barça es va exhibir en el derbi contra l'Espanyol i li va encolomar un 5-0 (en el debut de Caszely amb els periquitos) i en la jornada següent va perdre per 3-2 a València, amb un duríssim marcatge de Tirapu a Cruyff. Però aquella era una època en què, a falta de títols, les temporades es feien passables derrotant el màxim rival. Al Madrid, per la seva banda, les coses li solien anar rodades, un cop superada la subversió de l'ordre establert que va suposar el títol de lliga blaugrana i el 0-5 dues temporades abans.

El clàssic del 28 de desembre era l'oportunitat del Barça per no caure en la depressió futbolística i de la seva afició per aixecar el cap identitàriament. D'escalfar el partit se'n van encarregar els presidents en persona. Montal s'havia queixat uns dies abans del greuge comparatiu que suposava la sanció a Costas que li impedia jugar el clàssic. “En el mateix cas un jugador del Madrid no va ser sancionat”, va manifestar. I va tornar a la càrrega el dia abans del partit: “Que hi hagi escalfor ambiental en vigílies d'un Barça-Madrid em sembla normal i fins i tot lògic. El que passa a vegades és que aquest ambient l'enrareixen alguns fantasmes, i tothom sap que el color tradicional dels fantasmes és el blanc.” En el seu torn, Santiago Bernabéu no es va quedar curt. Va confirmar que no seria a la llotja del Camp Nou, cosa que ja era habitual. “No aniré a Barcelona. A mi m'insulten a tots els camps”, va dir. I sobre la càrrega ambiental, es va fer el xai degollat: “No ens podrem ni cordar els pantalons. Haurem de dur-los abaixats sempre.” En les declaracions de l'un i de l'altre hi havia, sens dubte, un substrat polític.

En aquella època també feien declaracions els àrbitres. El designat era un asturià de 38 anys debutant a primera divisió, Acebal Pezón. “Arbitrar aquest partit no té res d'especial”, va afirmar. Les cròniques de l'endemà, però, van coincidir que el partit li havia anat gran.

El Barça va ser el clar dominador del partit en la primera part. Weisweiler va dir al final que el seu equip “mereixia anar 3-0 en la primera part”. No va ser així. Va acabar amb empat a un gol. Neeskens va avançar el Barça amb un esplèndid cop de cap en un llançament de córner de Rexach. Era el minut 2 i el Camp Nou va ser un clam d'alegria. El madrid va empatar en el minut 19. Amancio va penjar una falta a l'àrea, va rematar de cap Del Bosque i la pilota rebutjada per Artola va anar a parar als peus de Pirri, que va fer el gol.

La segona part va ser més igualada i amb un joc més travat. El partit semblava que acabaria en empat, però un minut abans del final, un rebuig de la defensa blanca va ser engaltat de volea amb l'esquerra per Rexach, que va batre Miguel Ángel. Aquest gol va desfermar l'eufòria. Va ser tant d'alegria com d'alliberament. El Camp Nou va embogir, van voleiar les senyeres i les banderes blaugrana i la gespa va quedar coberta de coixins, aquesta vegada no com a protesta, sinó com a mostra de felicitat. Fins i tot Montal el va poder celebrar expansivament a la llotja. El representant del Madrid, Francisco Lusarreta, se n'havia anat poc abans que Rexach marqués, “amb un somriure socarrón”, en paraules del president blaugrana, donant per definitiu l'1-1. Després del gol, el joc va estar aturat cinc minuts. Es va reprendre només per certificar la victòria blaugrana.

Aquella va ser una de primeres vegades que de manera massiva l'afició blaugrana va celebrar la victòria a Canaletes. Els crits de barcelonisme es van barrejar amb els de contingut polític i amb el cant del Virolai: “Visca el Barça i visca Catalunya!”, “Ara és l'hora, catalans!”, “Amnistia i llibertat!” No hi va haver incidents tot i el massiu desplegament policial i malgrat que la manifestació es va allargar fins a la plaça de Sant Jaume, on d'esquena a l'ajuntament i de cara a la seu de la Diputació (ara la Generalitat) uns quants van protestar contra el president Viola. Fins i tot el president Montal també es va esplaiar i va fer unes declaracions a TVE, que havia transmès el partit (no es televisaven tots com ara) demanant “democràcia” i que també es fes extensiva al futbol. Això va arribar més tard i a l'espanyola, és a dir, no del tot. Però aquell dia va ser inoblidable per als que el van viure.