La París-Roubaix és probablement la cursa ciclista més extraordinària del calendari mundial –sobretot quan plou, i que em perdonin els ciclistes–. La seva idiosincràsia ens fa viure i també reviure desenllaços sorprenents i exhibicions sobrehumanes dels grans i també petits, i aquesta és la gràcia, corredors del gran pilot. I de qui parlem avui és precisament d'un anònim ciclista que podrà explicar i mostrar a la vora del foc als seus néts com va passar la mà per la cara a la crème de la crème del ciclisme mundial als carrers i al velòdrom de la nostra Meca particular, Roubaix.

L'heroi és l'australià Mathew Hayman, que va inscriure contra qualsevol pronòstic el seu nom en una cita que va començar a construir la seva llegenda en el segle XIX, el 1896. Amb 37 anys i una trajectòria esportiva dedicada bàsicament a fer de gregari, diumenge passat es va trobar al costat de quatre monstres de les clàssiques de primavera, començant pel flamenc Tom Boonen, l'esportista més apreciat al seu país, per sobre dels milionaris futbolistes de la Premier, Hazard, Courtois, De Bruyne i companyia. Boonen, després de 250 quilòmetres de lluita ferotge amb els seus rivals, es va trobar davant la gloriosa oportunitat d'obtenir la cinquena victòria, una més que Roger de Vlaeminck, l'únic humà capaç de fer suar la cansalada a Eddy Merckx sobre les maleïdes roques del Pas-de-Calais.

Però ni Boonen; ni la capacitat física d'Ian Stannard –cridat a ser el primer britànic que guanyi a Roubaix–; ni les ganes d'un altre flamenc de pedra picada, Sep Vanmarcke; ni la força física del talent noruec Edvald Boasson-Hagen van ser armes prou mortíferes per sotmetre la voluntat de Hayman, que havia conegut setze anys abans (2000) per primera vegada l'infern del nord. La cara d'incredulitat del campió en saber-se guanyador és un premi també per a l'espectador. Amb les mans a la cara semblava preguntar-se: “Què he fet?” Només la felicitació dels companys el va despertar d'un d'aquells somnis que de tant en tant es converteixen en realitat.

Els camins que porten a Roubaix sovint són inescrutables i de sorpreses n'hi han hagut sempre de tan monumentals com el mateix desafiament que suposa afrontar una prova com aquesta. El 2004 per primer cop un suec, Magnus Backstedt, va alçar la bandera del seu país al podi. Un altre modest corredor del pilot, el francès Frederic Guesdon, amb un palmarès discretíssim, es va plantar en solitari a la capital de les clàssiques davant la incredulitat dels aficionats del país, que tenen assumit que els grans herois de Flandes sempre corren amb una marxa més. Més trasbalsats van quedar els mitjans francesos quan Gilbert Duclos-Lasalle, amb 38 anys, va volar sobre les famoses llambordes–conservades com a monument nacional– el 1992. I l'any següent, ho va tornar a repetir!

També camí del bosc d'Arenberg va néixer el 2010 la insospitada llegenda que Fabian Cancellara portava un motor a dins del quadre. La teoria de la conspiració es va estendre a la xarxa per un vídeo de Youtube. Mai vaig veure res d'estrany. Simplement el suís va triturar la competència en un dia de glòria.