“They say we're young and we don't know/ We won't find out until we grow. / Well I don't know if all that's true/ 'Cause you got me, and baby I got you. / Babe/ I got you babe, I got you babe.” L'aficionat de l'Espanyol obre els ulls al so de la cançó de Cher i resa perquè el dia no es torni a repetir. El dia de la marmota un cop rere l'altre. Aviat es desespera en adonar-se que tot segueix igual. Un altre final de temporada decebedor, desencisador, incapaç de generar il·lusió nedant en la mediocritat. Una nova derrota al camp del cuer. Com sempre. I les mateixes declaracions, amb els jugadors enfadats per la imatge donada, però sense saber per què ho han tornat a fer. És la realitat del seguidor periquito, que al Ciutat de València va reviure un episodi que se sap de memòria. I n'està fart.

L'afició de l'Espanyol es va fer sentir al Ciutat de València i més després del gol matiner d'Hernán Pérez. Però es va anar apagant i l'alegria va derivar en indignació. No van esperar els jugadors per demanar autògrafs i quan al llarg de les estacions de servei es trobaven algun periodista feien palesar el malestar. Anys i anys fallant al camp del cuer, amb la condició d'equip aspirina, que la temporada passada semblava deixar enrere. Doncs no. Qui té un problema pot confiar encara en els blanc-i-blaus. 12 punts de 30 en els enfrontaments contra els cinc últims classificats a la lliga. El Llevant, que ja va puntuar a Cornellà, torna a creure en la salvació des de divendres en un partit que té precedents. I són 13 anys ja sense guanyar al camp del cuer, des d'un 0-3 a Vallecas amb Clemente a la banqueta. Ha plogut molt. Getafe, Albacete, Numància (2004-2005), Alavés, Betis (2005-2006), Real Sociedad, Nàstic (2006-2007), Llevant (2007-2008), Xerez (2009-2010), Màlaga (2010-2011), Real Sociedad (2011-2012), Betis (2013-2014) i Còrdova (2014-2015) eren els precedents, als quals caldrà sumar a partir d'ara el 2-1 del Llevant.