Una setmana després de fer-se públic que no estaria en la llista de Miki Oca per als Jocs de Rio, Jennifer Pareja va trencar el seu silenci i va emetre una carta oberta agraint “totes les mostres de suport” i l'escalf de la gent que ha estat al seu costat. “Em quedo amb tota aquesta estima”, va reblar. En la missiva, la jugadora olotina i excapitana de la selecció estatal prossegueix: “Han estat quinze anys a la selecció absoluta, ha estat mitja vida i, sincerament, no esperava aquest final. Però s'han de respectar les decisions, encara que les formes no hagin estat les més adequades. No jugaré amb la selecció en els Jocs, però seré la primera a donar suport i viuré els seus èxits com a propis.”

Posteriorment, en declaracions a la Cadena SER, Pareja va admetre fins a quin punt l'ha trastocat quedar-se fora del somni olímpic: “La meva vida des de dilluns passat ha estat molt dura, pràcticament sense dormir. Ha estat el cop més dur de la meva carrera.” La garrotxina, escollida millor jugadora mundial el 2013, considera que Oca l'ha decebut com a persona. “Em sap greu per les raons que ha donat i per la manera com ho ha fet. Però el respecto, respecto la seva decisió, perquè per sobre de tot respecto profundament les meves companyes”, va manifestar en una entrevista a El País. I afegeix: “Penso que encara tenia coses a oferir a aquest equip, dins i fora de la piscina. Normalment, aquestes decisions es prenen després d'una gran competició o després d'un fracàs, però 70 dies abans dels Jocs...” Amb tot, reconeix que el pas del temps, lògicament, s'ha notat: “És veritat que he baixat de rendiment, però no des de Gouda [seu del preolímpic] fins ara, no en els dos últims mesos. El cas és que tinc 32 anys i és evident que no sóc la jugadora que era als 28. Ho sabem totes. Sóc la Jenny als 32, amb el que he après a la motxilla i el que he deixat en el camí...”