Fa temps que temia que això dels hipsters i la moda vintage o retro no acabaria bé, almenys a casa nostra. Últimament hem obert feliços i amb il·lusió baguls i caixes plenes de pols guardades en soterranis llòbrecs durant quaranta anys per retrobar-nos amb discos de vinil de valor incalculable, mobles fets a mà, pòsters del maig del 68 i fotografies d'antics paisatges verges de la Costa Brava i la Cerdanya. Però aquí, és clar, quan obrim segons quines capses apareix la nostra particular Pandora. És ell, el generalíssim, el cabdill, el guardià d'occident. Ens somriu a la cara i ens recorda que, de fet, no cal que ens pentinem com John Lennon o posem discos de Serrat en català perquè si en algun lloc el temps no acaba d'avançar és precisament ara i aquí.

Un dia llegim que Franco encara és el president honorari de la Diputació de Girona, la província presumptament més sobiranista i republicana de totes les que es fan i es desfan, i l'endemà descobrim, ja sense sorpresa, que encara és alcalde honorífic i perpetu de Tarragona. Això de perpetu pot semblar una anècdota, però si tenim en compte que els seus successors es van nomenant successivament de pares a fills ja podeu fer números de quan s'acabarà la broma. A sota de Tarragona, ja ho heu vist, l'àguila de Tortosa continuarà voleiant lliure per demostrant-nos que les modes són les modes i que el franquisme és, en aquest sentit, més imbatible que els toros. La figura del dictador té encara tanta força que a Tortosa gairebé s'ha inventat un nou verb, contextualitzar, per allargar la seva imatge triomfant en la nostra pròpia terra.

Per recuperar aquell esperit místic dels seixanta s'ha decidit també esborrar la separació de poders –quina nosa– i prohibir a les regions, sobretot la que hi ha al nord-est, que facin qualsevol cosa sense permís. I ho fan tot legalment, és clar. Exactament com abans.

L'esport també s'ha afegit a aquest homenatge constant a un temps passat que potser sí que va ser millor. Jo no hi era, però els missatges que rebo és que allò dels “40 años de paz” va ser tan cool que seria una llàstima substituir-ho ara per una democràcia moderna, freda i insensible a un llegat irrenunciable. Ho vam veure abans de la copa del Rei, un torneig creat a imatge i semblança d'aquest dissenyador de règims. Xiular l'himne o portar una estelada és una cosa que no lliga amb els esforços que fa el govern espanyol per recuperar la seva memòria històrica. En canvi, sí que és “modern” que el Real Madrid –real de rei, no de realitat– pugui recuperar cert prestigi gràcies a la influència de Santiago Bernabéu, perdó Florentino Pérez. Veure Cristina Cifuentes –delegada provincial– celebrant el títol amb la samarreta del Real Madrid és una altra imatge que fa honor a un estil de política d'un Estat que garanteix per escrit la seva indissoluble unitat, si s'escau amb la força de les armes, i que ens amenaça amb una revolució bolxevic imminent. Hi haurà eleccions, sí, però abans i durant la campanya electoral s'imposarà un seny ibèric liderat per un president que cada vegada que parla sembla que basi tota la seva ideologia en una ben reconeguda sentència del seu antic cap d'estat: “Faci com jo, no es fiqui en política.”