Talent i debats enquistats
Les acusacions racistes llançades per Benzema contra Deschamps han alterat la calma d'una França jove però amb potencial per aspirar al títol
L'allau de baixes a l'eix de la defensa ha obert les portes del conjunt ‘bleu' a opcions menys habituals com Umtiti i Rami
El mundial del 1998 complirà el mes vinent la majoria d'edat i el futbol de seleccions torna a territori francès amb ferides que semblaven cicatritzades encara obertes. Si aleshores va ser el líder del Front National, Jean-Marie Le Pen, qui va encendre la metxa assegurant que aquella gloriosa selecció de França, filla d'immigrants, no el representava, enguany ha estat Benzema el que ha desenterrat un debat que remou els budells del país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. “Deschamps ha sucumbit a una minoria racista”, va argumentar l'estrella del combinat bleu, el gran absent de la competició per la seva implicació en un cas de xantatge al seu company de selecció Mathieu Valbuena.
Veure la cara de Zinedine Zidane, fill d'algerians, estampada contra l'arc de triomf aquell juliol del 98 semblava que havia d'apagar la tensió sociocultural que havia emmarcat tot el torneig. El triomf dels Zizou, Desailly, Thuram i Lizarazu –també de Barthez, Blanc i el mateix Deschamps, francesos “purs”– era la victòria de la França multicultural i integradora. Però, enmig d'un clima de normalitat aparent, el futbol mai ha deixat de ser impermeable a la realitat dels carrers de París o Marsella. Xiulets a La marsellesa durant un França-Tunísia disputat a París l'any 2008, l'amenaça de l'aleshores president Nicolas Sarkozy de suspendre el futbol si es mantenia aquesta actitud i acusacions de racisme contra Laurent Blanc quan era seleccionador han alterat el dia a dia d'un conjunt bleu que arriba a l'Eurocopa del 2016 sent tan o més favorit que fa 18 anys, amb uns jugadors joves i plens de talent, però atordit pel soroll ambiental que han generat les declaracions de Benzema al diari Marca, delmat futbolísticament per l'absència del 9 del Real Madrid, i sacsejat per una plaga de lesions al cor de la defensa. Kurt Zouma, Jérémy Mathieu, Raphael Varane i un potencial candidat a debutar amb l'absoluta, Aymeric Lapore, han poblat la infermeria al llarg de l'any i han obligat Deschamps a apostar per opcions menys esperables com el sevillista Adil Rami i el jove Samuel Umtiti. Tot i això, el seleccionador no perd la fe en un equip sustentat en el vigor de migcampistes d'origen africà com Paul Pogba, Blaise Matuidi i l'incansable N'Golo Kanté, flamant campió de la Premier amb el Leicester, i en el talent de joves com Grizmann, ja amb fusta de líder a l'Atlético; Antony Martial, cridat a ser el successor d'Henry, i l'elèctric Kingsley Coman, a més d'un Dimitri Payet que ha fet un any formidable al West Ham. Sang jove per moure les cames d'una selecció que arriba a la cita amb expectatives altes, però també escarmentada pel soroll extrafutbolístic que l'envolta després que un motí contra Raymond Doménech arruïnés el mundial de Sud-àfrica (2010) i que les tensions dins del vestidor amb Ben Arfa i Samir Nasri com a protagonistes marquessin també el rumb cap al fracàs en l'Eurocopa del 2012.
La diàspora albanesa
Aparentment, Suïssa i Albània són dues nacions que viuen separades per un abisme, per passat i per present, per història i per realitat, però que caminen de bracet empeses per històries de vida. A Suïssa, país neutral en totes les guerres i benestant per definició, hi viuen aproximadament 200.000 albanesos, fills d'una pàtria patidora, víctima de la dictadura comunista d'Enver Hoxha durant quatre dècades i del conflicte dels Balcans als noranta, empesos a buscar una vida millor als Alps, on el flux migratori ha tingut repercussions futbolístiques importants. Ja fa anys que jugadors com Behrami, Dzemaili, Shaqiri i Granit Xhaka, tots fills de la diàspora albanesa, defensen la samarreta de Suïssa en competicions internacionals. Talent balcànic format en acadèmies helvètiques, una virtut que des de l'arribada de Gianni de Biasi a la banqueta també ha beneficiat Albània. I és que, més enllà dels mèrits futbolístics, de ser un equip treballat i endreçat, el gran èxit de l'italià ha estat convèncer molts d'aquests fills d'emigrants per fer el camí de tornada i defensar la samarreta albanesa. Així, 7 dels 23 jugadors que viatjaran a França per disputar la primera Eurocopa de la història del país són nascuts en territori suís i han jugat en categories inferiors per al conjunt helvètic. Tan íntima és la relació entre les dues seleccions, que el dia 11 de juny l'estadi Bollaert-Delelis enfrontarà per primera vegada en la història dos germans: Granit (Suïssa) i Taulant (Albània) Xhaka. “M'hauré de mantenir neutral”, reconeixia recentment Ragip, el pare dels Xhaka, i protagonista d'una història de pel·lícula que il·lustra a la perfecció la història recent d'Europa en el mirall del futbol.
UN IL·LUSTRE
Iordanescu, tècnic de la mítica Romania dels 90, viu la seva tercera etapa a la seleccióRETORN ALS ORÍGENS
7 dels 23 convocats per Albània han jugat en categories inferiors de la selecció suïssaKosova, una amenaça real
El passat 3 de maig la UEFA va reconèixer oficialment Kosova i 10 dies després la FIFA va seguir els mateixos passos, obrint el cel del petit país balcànic, independent des del 2011 i encara no reconegut per alguns països, i va omplir de dubtes les federacions de Suïssa i d'Albània que compten en les seves files amb més d'un futbolista d'origen kosovar que ara podria desdir-se i, passada l'Eurocopa, escollir representar Kosova. Granit Xhaka, Valon Behrami o el propi Shaqiri, que sempre celebra els seus èxits amb una bandera kosovar, podrien deixar un buit de poder en un combinat helvètic que ja va fer suar tinta a l'Argentina per fer-la fora del mundial i que arriba a França encara més madura.
Romania, la porta menys batuda en la classificació
Han passat ja dues dècades des que aquella inoblidable Romania dels Hagi, Popescu, Petrescu i companyia que es va plantar als quarts de final del mundial dels Estats Units i Anghel Iordanescu, gran culpable de tot plegat, torna a seure a la banqueta romanesa per comandar un equip sense tanta riquesa individual però que col·lectivament ha tingut un rendiment inqüestionable, especialment en la faceta defensiva. En un grup, això sí, força assequible amb Irlanda del Nord, Hongria, Finlàndia, les Illes Feroe i Grècia, el conjunt romanès va mantenir la seva porteria verge en 8 dels 10 partits disputats i només va encaixar 2 gols en el camí cap a França, exhibint un bon porter com Tatarusanu i dos centrals interessants com Chiriches i Grigore. Però malgrat les seves estadístiques defensives són el seu gran aval, Romania també compta amb una llarga nòmina de futbolistes capaços d'involucrar-se amb la pilota i de dur la iniciativa en determinats partits com Sanmartean, Stanciu o Chipciu, a més del desequilibri de Torje o Popa.
