Roser Tarragó i Marta Bach
Jugadores de waterpolo
“Ens entenem sense haver-nos de dir res”
Les jugadores mataronines eren les benjamines de l'equip a Londres i han guanyat protagonisme en un grup que vol continuar fent història a Rio
Han anat evolucionant amb els canvis i consideren que la selecció té més potencial ofensiu
Fa disset o divuit anys que juguem i entrenem juntes.
De fet, hem anat creixent juntes.
(Roser Tarragó)
De fet, hem anat creixent juntes.
(Roser Tarragó)
Si ens ajuntem la generació del 93, amb l'Anni Espar, l'èxit està assegurat. Disfrutem molt.
(Marta Bach)
(Marta Bach)
Hem passat pel punt màxim de càrrega, però també estem molt ràpides. Estem molt fortes.
(Roser Tarragó)
(Roser Tarragó)
Penso que és bo jugar el primer partit contra els Estats Units. Les podem guanyar.
(Marta Bach)
(Marta Bach)
Roser Tarragó i Marta Bach (Mataró, 1993), subcampiones olímpiques de waterpolo, van formar part d'un equip que va causar sensació en els Jocs de Londres. A la capital britànica eren les benjamines del conjunt espanyol. Quatre anys després han guanyat pes i protagonisme en el grup de Miki Oca i, a més, han pogut traslladar els èxits de la selecció espanyola al seu club de tota la vida, La Sirena CN Mataró, que en una temporada per emmarcar ha aconseguit els seus primers títols de la història, la copa de la Reina i la copa LEN. Bach i Tarragó volen continuar creixent juntes, i al costat d'una altra companya d'aquesta generació màgica, Anni Espar (CN Sabadell), disfrutar d'una altra experiència olímpica, si pot ser amb la medalla d'or penjada al coll.
Fa quatre anys éreu a les portes d'una experiència totalment nova. Ara, davant la vostra segona competició olímpica, ho esteu vivint molt diferent?
Roser Tarragó: Tot plegat és molt diferent. Per començar, era la primera vegada que el waterpolo femení es classificava per als Jocs i totes érem molt menys conegudes del que som ara. Anar als primers Jocs va ser l'hòstia perquè no tens ni idea d'on vas. Va ser com complir un somni per a totes plegades. Ara, com que ja sabem de què va i volem tornar a pujar al podi, hi anem amb un punt més de serietat.
Als Jocs de Londres només teníeu 19 anys. Noteu que ara teniu un altre rol en l'equip, que heu guanyat protagonisme?
Marta Bach: Hem crescut, òbviament, però també ho ha fet en general tot l'equip. Quatre anys més es noten.
R.T.: Penso que sí, que totes dues tenim més pes a l'equip. Tenim un paper molt més definit i som molt més constants del que érem abans.
I l'equip, en general, ha canviat molt d'aquell que va sorprendre tothom a Londres?
M.B.: Hem anat evolucionant cap on ens semblava que ens podria anar millor. Tots els equips han canviat.
R.T.: Abans hi havia jugadores que marcaven les diferències, que marcaven més gols. Ara penso que tenim un potencial increïble en tot l'arc ofensiu. Hi ha més alternatives, està més repartit.
Totes dues, com l'Anni Espar, sou nascudes l'any 1993. El 2011 ja vau ser campiones del món júnior. Què ha fet que aquesta generació estigui acostumada a conviure amb els
èxits?
èxits?
M.B.: També hi ha la Patricia Herrera, la portera, no ens la deixem. La nostra generació mola. Penso que totes som molt treballadores, bàsicament. De fet, tampoc no és només una cosa nostra, perquè del 1994 i més petites també estan pujant jugadores molt bones, i anteriorment, del 1991 i 1992, també. Al final, és el fruit d'uns anys en què s'han fet molt bé les coses.
R.T.: El fet d'estar sempre juntes ens ha ajudat, tot ha anat rodat, i també que ens vam acostumar a competir amb jugadores més grans.
Com valoreu que en el grup dels Jocs de Rio sigueu exactament els mateixos equips que a Londres, amb la Xina, Hongria i els Estats Units?
R.T.: Doncs això vol dir que tenim la possibilitat de quedar primeres i creuar-nos en els quarts de final amb l'equip teòricament més assequible de l'altre grup una altra vegada. De totes maneres, la participació de només vuit equips vol dir que tots tenen un gran nivell.
El debut, però, serà més complicat impossible, contra els Estats Units, les vigents campiones.
M.B.: Jo penso que és bo tenir-les en el primer partit. No tindran temps d'estudiar-nos i les podem guanyar, he, he.
Als Jocs de Londres vàreu ser la selecció revelació. En aquest cicle olímpic us heu guanyat el dret de ser considerades una de les favorites. Serà més complicat pujar al podi, en aquest sentit?
M.B.: Som conscients que és molt complicat tornar a repetir el que vam fer a Londres, però tenim ganes de superar-ho i estem treballant molt per aconseguir-ho. Només som vuit equips i tant pots acabar primer com últim.
Ha estat una temporada molt exigent, tant en l'àmbit de clubs com de seleccions. Arribareu en les millors condicions a Rio?
R.T.: La preparació està sent molt dura, però també molt bona. Estem cansadíssimes, però en el torneig jugat recentment a Hongria hem demostrat que estem molt fortes. Hem passat pel punt màxim de càrrega de l'equip, però tot i així hem sortit al contraatac i estem nedant rapidíssim.
Una de les característiques de l'equip de Miki Oca és la bona sintonia, la unió entre totes les jugadores. Com s'ha viscut l'exclusió de Jennifer Pareja de l'equip? Ha afectat aquesta baixa a la convivència?
M.B.: És una decisió tècnica i tampoc no hi podem fer res. El que volem, i el que ella també voldria, és arribar al màxim nivell i aconseguir l'objectiu que perseguim. Les tretze que viatjarem a Rio anirem a buscar l'or.
R.T.: Ara no hi és la Jennifer Pareja, però en els últims anys també han anat quedant fora de l'equip l'Ona Meseguer, l'Andrea Blas o la Lorena Miranda. Cada vegada que hi hagut algun canvi ens hem hagut d'adaptar a la nova situació, i ja està.
Pel fet de la ser la capitana i tot un referent de l'equip, potser s'hauria d'haver resolt el tema d'una altra manera?
R.T.: Això és l'esport d'elit. Sempre es pot fer diferent, però això és una decisió del Miki. Era millor haver-ho fet ara que dos mesos enrere? És una situació dura de qualsevol manera, però, personalment, no sé què hauria preferit.
Deixem la selecció i tornem cap a Mataró. Des de ben jovenetes esteu acostumades als èxits amb l'equip estatal, però aquest any, per fi, també hi heu afegit els del vostre club, La Sirena CN Mataró. Com ho heu viscut? Hi veieu diferències?
M.B.: És molt diferent. Són títols molt especials. Es viuen amb molta emoció perquè són del club de casa nostra, on hem crescut. Tot plegat ha estat molt bonic.
R.T.: Valorem el fet d'haver anat creixent a poc a poc. Ens sentim partícips que aquest equip hagi passat d'ocupar el vuitè lloc de la lliga al sisè, del sisè al quart, i del quart al segon. I, per fi, aquest any, haver conquerit un títol estatal, el de la copa de la Reina, i un d'internacional, el de la copa LEN. Els sentim molt nostres i, sobretot, estem contentes per la gent d'aquí a Mataró. La ciutat també se'ls ha fet molt seus i per això ho hem disfrutat més.
En aquest sentit, s'ha notat més rivalitat amb les vostres companyes del CN Sabadell?
M.B.: No, de cap manera. Vam guanyar la copa a Sabadell, i a ningú li agrada perdre, però al cap de poc ja tornàvem a jugar juntes amb la selecció.
R.T.: El fet que nosaltres guanyéssim la copa va fer que elles disfrutessin molt més quan van revalidar el títol de lliga.
Us coneixeu des de ben petites. Què destacaria de la Roser Tarragó?
M.B.: És una com una germana petita i gran a la vegada, he, he. És una crac, de tota la vida. La veus a l'aigua, i mires com juga, com neda i com es mou... és talent pur. A vegades, li pregunto: «Explica'm com punyetes et mous, perquè jo ho intento i en sóc incapaç.» I això que, de petita, no la deixaven fer els cursets.
I de la Marta Bach?
R.T.: Jo diria que no he vist mai ningú treballant tant com la Marta en tot el que fa. Absolutament, en tot. Ha aconseguit tot el que ha volgut, sempre. Va decidir que volia fer farmàcia i es va treure tots els cursos fins que va voler canviar i estudiar nutrició. I el mateix a dins de l'aigua. Va començar una mica més tard que jo a practicar el waterpolo i al principi anava una mica per darrere, però ha arribat un punt en què totes dues podem jugar els últims minuts dels partits de la selecció, que són els que tothom vol jugar. És una passada poder-los jugar juntes. Igual que ella em pregunta que com en moc, jo li pregunto què haig de fer amb la boia, perquè no me'n surto.
En definitiva, que us complementeu perfectament.
R.T.: Són disset o divuit anys jugant juntes. El que més disfruto de jugar amb la Marta és que ens entenem sense haver-nos de dir res.
M.B.: Això també passa amb altres companyes de la generació del 1993. Quan estem totes juntes, l'èxit normalment està assegurat. És igual a qui ens enfrontem. Quan ens veu entrenar juntes en Jordi Valls [entrenador de la federació catalana, i el segon de Miki Oca], ja sap que disfrutarem.
R.T.: No és que hàgim jugat juntes molts anys, és que hem crescut juntes. Quan entrenem juntes, i també hi ha la Clara Espar [és del 1994], és que disfrutem el triple del que ho faríem amb altres companyes, perquè ens entenem molt bé.
Deu ser molt enriquidor, doncs, compartir totes aquestes experiències plegades?
M.B.: A vegades en parlem, les sessions són molt dures i hi dediquem moltes hores, però si el grup està bé i tu disfrutes, tot és més fàcil i tot va més fluid.
Totes dues esteu molt arrelades a les tradicions de la vostra ciutat. Vau formar part de la colla castellera dels Capgrossos i se sap de la vostra debilitat per Les Santes, la festa major. No les deveu haver pogut disfrutar gaire aquests últims anys.
M.B.: És un sentiment que es porta dins. Les vivim tant si estem aquí com si estem a Kazan, però si no hi som les trobem a faltar. Aquest any ens coincideix amb la concentració al CAR de Sant Cugat i segur que podrem assistir a algun acte.
R.T.: És un dels peatges més durs de ser una esportista d'elit.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.