“Fa molts anys que soc futbolista professional, però mai fins ara havia tingut l’oportunitat de jugar en la lliga espanyola. Era una cosa que tenia pendent. Va sortir l’opció del Getafe, vam estar parlant i em vaig endur una bona impressió del club. El projecte em va semblar interessant.” Paraules d’aquest mateix dimecres de Mathieu Flamini (Marsella, 7 de març de 1984), en la roda de premsa de la seva presentació oficial com a nou futbolista del club presidit per Ángel Torres. Ofici i veterania a la zona ampla per a la pissarra de José Bordalás. Flamini arriba per cobrir el forat a la medul·lar deixat per Markel Bergara, operat tot just la setmana passada de la fractura al cinquè metatarsià del peu esquerre. Amb el seu fitxatge, el Getafe s’assegura un futbolista d’una trajectòria contrastada. Campió de la Serie A amb el Milan el 2011, subcampió de la Premier en dues ocasions i subcampió d’Europa el 2006 amb l’Arsenal, i també triple campió de la FA Cup i la Community Shield amb el club londinenc. Tota una vida a l’elit. Lluny queden ara aquells orígens a Marsella fa quinze anys. El seu cor és gunner i rossonero. Set temporades ha militat a l’Arsenal, en dues etapes (2004-08 i 2013-16), i cinc temporades al Milan (2008-13).

Flamini ha compartit vestidor amb il·lustres del futbol europeu i internacional com ara Ronaldinho, Ibrahimovic, Pirlo, Kaká, Maldini, Nesta, Bergkamp, Henry, Van Persie i l’actual entrenador del Dépor, Clarence Seedorf. També amb Cesc Fàbregas. El d’Arenys guarda un dolç record del seu excompany a Londres i les seves declaracions de fa un any i mig van aixecar polseguera, quan l’ara futbolista del Chelsea es va decantar pel nou nom propi d’aquest Getafe en lloc del talent de Xavi o Iniesta quan se li va preguntar pel millor migcampista amb qui havia jugat: “Vaig jugar dos anys amb ell i era molt bo físicament, cobria tot el camp. Podria dir Iniesta i Xavi, són fantàstics per a la vista, però en el futbol real... Si m’hagués de decantar, triaria Flamini o Gilberto Silva.”

Sense equip des que el Crystal Palace li va rescindir el contracte, el francès s’ha estat entrenant pel seu compte durant els últims tres mesos, fins a la trucada de Bordalás. A un mes de complir els 34 anys, Flamini arriba disposat a seduir el Coliseum: “Vinc amb la voluntat d’aportar la meva experiència. Crec que puc ser útil a l’hora de protegir la defensa i donar equilibri a l’equip.” Sona a tòpic. Sona a discurs de futbolista. Més contingut té el seu missatge quan es posa camisa i corbata. És interessant la cara B de Flamini. “Molts dels meus primers records més feliços els emmarco a Còrsega, una illa de gran bellesa natural. Sempre he estat molt a prop de la natura. Sempre m’ha interessat poder ajudar el medi ambient, i per a mi el canvi climàtic és el problema més gran al qual ens enfrontem avui dia com a societat.” Aquest també és Flamini. Més enllà del futbolista s’amaga una persona amb inquietuds i un empresari d’èxit.

Mathieu Flamini és cofundador de GF Biochemicals. Al costat del seu soci, Pasquale Granata, a qui va conèixer durant la seva etapa futbolística a Itàlia, i amb un estret treball amb un grup d’enginyers de la Universitat de Pisa i la Politècnica de Milà, ha convertit una bona idea empresarial en una companyia que té ara un valor de mercat de més de 30.000 milions d’euros. Allò que el 2008 era un simple projecte és ara una de les empreses més potents del sector. Laboratori a Caserta, a mitja hora de Nàpols, oficines a Milà i a Gellen (Holanda), i propòsit de canvi social en l’àmbit mundial. Més encara des que el febrer del 2016 es va anunciar que GF Biochemicals adquiria les instal·lacions de producció i els drets de propietat de la firma química verda dels Estats Units, Segetis, amb seu a Minnesota. Flamini sempre s’ha interessat per la bioeconomia. La seva empresa és la primera companyia del món a produir en massa àcid levulínic, una substància química natural que ha estat identificada pel Departament d’Energia dels Estats Units com un de dotze molècules basades en biografies que podrien ajudar a crear un planeta “més verd”. Bàsicament l’àcid levulínic es constitueix com una alternativa al petroli, i els seus usos van des de la creació de plàstic biodegradable a l’ús en biocombustibles creats a partir de residus de biomassa.

Molts recordaran ara aquella situació còmica que es va produir ara fa quatre anys a la zona mixta del camp de l’Arsenal, quan després d’un Arsenal-Queens Park Rangers (2-1), a Flamini li van entregar el trofeu de MVP del partit i ell es va pensar que era el guardonat, quan en realitat l’hi van oferir perquè el donés a Alexis, el gran nom propi d’aquell partit. Flamini segurament recorda amb més orgull la seva nominació del 2016 a la persona de negocis de l’any WBM Bio.