La resolució del misteri ha trigat 117 anys a arribar, però ahir va acabar la incertesa sobre la procedència fefaent dels colors blaugrana, característics del FC Barcelona. En un comunicat emès pel mateix club en el seu lloc web, la directiva encapçalada per Josep Maria Bartomeu arracona, finalment, un seguit de mites i llegendes que no es corresponien amb els fets i decisions protagonitzades pels pioners de l'entitat. D'ara en endavant, i fixat per sempre més, s'adopta de manera oficial la tesi que va ser Arthur Witty qui va proposar el blau i el grana a Joan Gamper. Witty va triar aquests colors en homenatge i record a l'equip de rugbi del col·legi anglès Merchant Taylors, situat a Liverpool, on havia estudiat i jugat durant dos anys, un lustre abans d'arribar a Barcelona. Fa quaranta anys, el director de l'escola, H. W. Luft, va confirmar per carta a Frederick, fill de Witty, que el seu pare li havia comentat com s'havien adoptat els colors del Barcelona, ja emprats en el segon partit de la seva trajectòria, disputat el dia de Nadal del 1899. La carta està en poder del Centre de Documentació del mateix club, en missives datades el mes de febrer del 75. Aleshores, s'hauria pogut esvair el misteri, però encara s'ha trigat quatre dècades a donar oficialitat a la troballa, a poder proclamar que el Barça ja sap d'on li ve el blaugrana. De manera oficial i definitiva.

En la reconstrucció dels fets realitzada, quan Witty va proposar a Gamper aquesta combinació cromàtica, el fundador la va acceptar de bon grat. La tria es va produir en la segona reunió de la directiva, després de la inaugural, viscuda a final de novembre del 1899. Al cap i a la fi, eren també els colors del Basilea, tot i que la participació de Gamper en aquest equip havia resultat gairebé anecdòtica i no va ser un element decisiu per a l'elecció, tal com sostenien alguns defensors d'aquesta possibilitat. Cal recordar que Gamper, un autèntic sportman dedicat a diverses disciplines, s'havia fet futbolista al Zuric i a l'Excelsior helvètics. Com altres entitats en la primera hora del futbol a l'Estat, el Barça va optar, en dates inicials, pel blanc a la samarreta. Simplement, així de senzilles eren les decisions d'aleshores, perquè era el color més barat, difós en les vestimentes d'època i fàcil de trobar en temps d'inexistents pressupostos i amateurisme rampant. De blanc va jugar el Barça el primer partit de la seva història i blanca va ser la samarreta suplent de l'equip fins ben entrats els anys setanta, quan la rivalitat amb el Madrid la va descartar per sempre més. Almenys, fins avui dia. Hom diria que el temps ha convertit el barcelonisme en al·lèrgic a aquest tipus de tonalitat tan primària.

Durant més d'un segle, la imaginació popular i les llegendes havien generat un munt d'hipòtesis sobre per què d'aquesta vestimenta poc comuna arreu. Els historiadors de primera hora, com Daniel Carbó, Correcuita, tendien més a perpetuar contes romàntics ben ensucrats que no pas a ajustar-se a la realitat dels fets viscuts. I així, es traslladaven per tradició oral entre les diverses generacions de culers teories que podien semblar versemblants o, directament, estrambòtiques. Per exemple, que el Barça de Gamper havia adoptat els dos colors característics, blau i vermell, en els gruixuts llapis de comptabilitat d'aquell temps. O que el blaugrana procedia del cantó suís on havia nascut Gamper, conjectura que tampoc es corresponia amb la realitat malgrat la seva persistent difusió. Fins i tot, entre les vuit o deu hipòtesis conegudes, hi figuren algunes de ben literàries. Que el blaugrana era característic dels maçons, organització a la qual, presumptament, pertanyia el suís, militància que els seus mateixos descendents s'han encarregat de desmentir cada cop que la fal·làcia es torna a posar en voga. Parlant d'invents, el blaugrana també distingia la vestimenta dels defensors en el setge de Barcelona del 1714, però això tampoc tenia res a veure amb el futbol. Aquesta ha estat una teoria de fer volar coloms relativament recent, per sort poc escampada i sense que encara sapiguem a sant de què venia tal elucubració.

Descartat també que s'adoptessin els matisos dels cinturons ideats i cosits per la mare dels Comamala, incorporats a la cintura amb l'objectiu de subjectar com calia els pantalons d'aquells primers futbolistes del Barcelona. Ara, gràcies als testimonis dels descendents directes de Gamper i Witty i a una trobada recent amb Bartomeu, el Barça ja sap d'on li vénen els colors i dóna oficialitat a la versió. Ja tocava, feliçment.