Havent fet una tesi doctoral dedicada a la seva obra esportiva, una investigació que, fins aleshores, ningú mai havia fet.

Sempre m’han interessat els aspectes més sociològics de l’esport. I l’any 2005 es va publicar un llibre pòstum seu, que recollia un grapat d’articles, titulat Futbol, una religió a la recerca d’un déu. En aquell moment, m’interessava pels paral·lelismes entre l’esport i la religió i aquella publicació, lògicament, em va atraure. Així vaig conèixer la dimensió esportiva de Vázquez Montalbán . Dos o tres anys després, em vaig plantejar dedicar-li la tesi doctoral.

És un encàrrec, sí. Tot i que, fa un any i mig, jo havia proposat al Barça fer un llibre sobre Vázquez Montalbán i la seva visió del club. Vaig contactar amb la secretaria de l’aleshores vicepresident Vilarrubí. Els proposava fer coincidir la publicació del llibre amb el cinquantè aniversari del seu primer article en clau blaugrana: “Barça, Barça, Barça” (1969). Ja ho tenia organitzat, en forma d’assaig, però en aquell moment, el setembre del 2016, no els va interessar.

El mes de desembre passat, en l’entrega del premi de periodisme esportiu Manuel Vázquez Montalbán, que va rebre Michael Robinson, el club va pensar dedicar-li el llibre que cada any edita. Algú conservava el guió que els havia passat i, per altra banda, la família Vázquez Montalbán em van recomanar.

Volia posar-los-hi tots, perquè els tenia recollits en la meva tesi, però eren més de dos-cents i en quedava un volum molt gran. Parlant amb l’editorial vam veure que era millor que en fes una tria. Primer vaig incloure-hi els que s’havien publicat en català, principalment al diari Avui. Aquests són una quarta part del llibre. Després, d’entre els escrits en castellà, els més significatius i, finalment, els més difícils de trobar. Entre aquests últims hi ha textos que es van publicar a l’estranger i que vaig trobar a Balcells.

Els que he deixat fora són textos curts. A més, en aquest volum ja hi ha les principals idees que Vázquez Montalbán va voler transmetre sobre el Barça.

Un lloc principal, sense dubte. El seu calendari estava condicionat per les competicions que jugava el Barça. Com explico en el llibre, quan no podia assistir a l’estadi estava pendent de la ràdio per saber el resultat de l’equip i quan havia d’enviar una crònica des de fora de Barcelona i coincidia amb algun partit, no s’oblidava de preguntar com havia quedat. Era culer des de petit, va anar a alguns partits a les Corts i a l’estadi no hi va faltar des de la temporada 66/67 fins als anys noranta. Hi va deixar d’anar, en part, decebut per l’acomiadament de Johan Cruyff. I també perquè estava delicat de salut. En aquell moment duia quatre by-pass.

Suposo que hauria estat molt feliç tot i que no era cruyffista, va ser més aviat crític els primers anys del Cruyff entrenador. Una altra cosa era l’estil de joc, que sí que li feia el pes. Per altra banda, Vázquez Montalbán va morir el 2003, just en el moment de l’aparició de Joan Laporta. Ell va veure l’arribada del nou president com l’esperança que el club recuperés la identitat nacional, perduda durant el nuñisme.