Diu el boca orella que l’escut del Barça va néixer del llapis de Hans Gamper i de les paraules de l’aleshores secretari del club Lluís d’Ossó. La junta s’havia reunit per tractar diversos temes intrínsecs a l’entitat i la reunió va anar pujant de to fins a tal punt que Lluís d’Ossó, fet un feix de nervis, va exclamar: “Això és una olla!” Aquelles paraules haurien servit de font d’inspiració a Gamper per dibuixar un escut en forma d’olla, en una de les seves versions més embrionàries. Segurament hi ha més romanticisme que certesa. La versió oficial i històrica del club poc o res té a veure amb l’anterior. L’origen de l’escut recau en la figura de Carles Comamala, jugador blaugrana entre els anys 1903 i 1912. Comamala, de pare canari i mare basca, va néixer a Madrid i va ser català d’adopció. Va ser el relleu de Gamper a la davantera del Barça i va marcar 172 gols en 145 partits. Ell va ser l’artífex del primer disseny propi ideat l’any 1910, després de guanyar el concurs públic obert pel club a tots els socis que volguessin presentar la seva proposta. Fundador d’equips com l’Irish FC, el Galeno i l’Universitari FC, destacat practicant del rugbi i de la natació, periodista ocasional, president de la Federació Catalana de Gimnàstica i prestigiós metge traumatòleg, Comamala va ser un home altament polifacètic. La seva devoció pel dibuix va quedar plasmada en un escut d’estil renaixentista amb forma d’olla, on hi figuraven els símbols de la ciutat, la creu de Sant Jordi i el símbol del país, les quatre barres. En aquest disseny apareixen per primer cop els colors blaugrana i les inicials del club, al centre (F.C.B.) i una pilota de futbol.

Aquest, però, no seria el primer escut oficial del club. Des de la seva creació l’any 1899 i fins al 1910, el FC Barcelona va utilitzar l’escut de la ciutat de Barcelona, caironat amb quatre quarters, amb una corona i un ratpenat a la part superior, i envoltat per dues branques, una de llorer i una altra de palmera. Amb aquest gest, Gamper va voler vincular emocionalment el club amb la seva ciutat d’acollida.

L’escut del Barça ha anat evolucionant al llarg dels anys segons les necessitats del club i en consonància amb la idiosincràsia i la casuística que ha viscut el país a àmbit polític i social segons l’època. Hi ha hagut canvis introduïts de manera harmoniosa i canvis forçats. És el cas de l’escut dels anys 1939-49. La dictadura franquista va obligar el Barça a treure les quatre barres i deixar-ho en només dues, i es va castellanitzar el nom i les inicials van pasar a ser C. de F.B. Una versió que poc tenia a veure amb l’anterior, en què apareixia una faixa central de color negre com a mostra de dol per totes les víctimes de la Guerra Civil. A l’any 1949 es van recuperar les quatre barres i la sigla original no es va recuperar fins a finals del 1974.

El dissenyador català Claret Serrahima és l’artífex de la versió actual. L’última adaptació va fer-se el 2002, amb un model més estilitzat. Es va reduir el nombre de puntes de tres a una en els laterals i en la part inferior, i van desaparèixer els punts entre les inicials, i la pilota va recuperar la tonalitat groguenca del disseny de Comamala.

Ara, la futura versió de l’escut serà sotmesa a judici a l’assemblea de socis compromissaris.