Tradicionalment, el Barça no ha tingut gaire èxit amb els fitxatges d’hivern. Els que li han sortit bé i han ofert un rendiment bo o com a mínim acceptable es poden comptar, de fet, gairebé amb els dits d’una mà. La temporada passada, això sí, va trencar tots els pronòstics quan al mes de gener, en què habitualment s’acostumen a buscar solucions d’urgència ja sigui per lesions o per carències en alguna posició, va apostar per fer el fitxatge més car de la seva història amb Coutinho. Més enllà del preu, la del brasiler era, això sí, una aposta gairebé segura. No va passar el mateix, però, amb Yerry Mina, que, tot i donar un bon rèdit econòmic, va passar força inadvertit en el mig any que va vestir de blaugrana. Tampoc van deixar un gran record altres incorporacions d’hivern, com l’anterior, la d’Afellay, o ja més llunyanes, les d’homes com Albertini, Maxi López, Bogarde o fa ja més de vint anys, Amunike. Sí que es pot dir que van complir els mínims exigits homes com Coco o Sorín. Entre els que sí que es pot dir que van ser apostes més o menys rendibles o fins i tot excel·lents, hi hauria els casos de Frank de Boer –no així el seu germà Ronald–, José Manuel Pinto, o sobretot, Davids.