Barça
JENNIFER HERMOSO
JUGADORA DEL BARÇA
“La final de la Champions ja no és un premi, és un objectiu”
“La lliga és el principal objectiu i anem pel bon camí; quatre anys sense guanyar-la són molts per a un equip com el Barça, que ha fet aquesta aposta pel futbol femení, però també crec que tenim plantilla per competir amb qualsevol equip per la Champions”
Jennifer Hermoso (Madrid, 9 de maig del 1990) va decidir tornar l’estiu passat al Barça després de dos anys lluny del club: l’un, com a jugadora del PSG; l’altre, de l’Atlético de Madrid, equip amb el qual va guanyar la lliga el curs passat. Per a molts és la millor futbolista espanyola del moment. Màxima golejadora de primera divisió, amb quinze gols aquesta temporada, es mostra molt ambiciosa en aquesta entrevista. Diu que guanyar la lliga és una obligació i creu que el Barça pot competir amb qualsevol equip per la Champions
S’acaba el 2019, l’any del seu retorn al Barça. Com ha anat aquest retorn?
La veritat és que no ha estat fàcil. Aquí vaig ser molt feliç, i per això vaig decidir tornar, però m’ha costat adaptar-m’hi. Em vaig lesionar durant la pretemporada i això va fer que tot anés més lent del que esperava. Ara ja tot està molt bé.
I tant: amb quinze gols, vostè és la màxima golejadora del líder de la lliga.
Tenim un equip molt ofensiu. El Barça crea moltes oportunitats en cada partit i jo estic tenint la fortuna d’estar on s’ha d’estar per marcar els gols. I estan servint per sumar punts, que és el més important.
Per què va decidir tornar al Barça si estava a l’Atlético de Madrid, campió de les tres últimes lligues?
Perquè és el club en què més feliç he estat com a futbolista. Aquí vaig passar uns grans anys, que em van marcar com a persona i com a futbolista. Sento el Barça molt meu, el seu futbol és molt meu. Tornar on havia estat feliç era un objectiu.
Quan va marxar ho va fer per jugar a França, una lliga molt competitiva, amb el PSG. Com va ser l’experiència?
Molt difícil, la veritat. Vaig sortir de la meva zona de confort perquè volia tenir una experiència en una lliga com la francesa, però va ser difícil. París és una ciutat molt freda. Els francesos són molt seus, i les franceses, encara més. L’estil de joc també era molt diferent. Em va ajudar el fet de jugar-ho tot, però ho vaig passar malament.
S’està només un any a França i llavors fitxa per l’Atlético de Madrid, el club on es va formar. Per què?
No podia aguantar més temps a França i em va anar molt bé estar un any a Madrid per retrobar-me amb moltes coses. Havia perdut una mica la il·lusió de jugar a futbol i em va anar bé estar a prop de la meva família, que és de Madrid. Vam guanyar la lliga. L’Atlético de Madrid és un equip potent, que ha guanyat les tres últimes lligues, i podria continuar allà, però al meu cap sempre hi havia el Barça, així que cap aquí una altra vegada.
Tan malament ho va passar a París que va perdre la il·lusió pel futbol?
Sí. Molts dies em despertava i no tenia ganes d’anar a entrenar-me. Ho vaig passar molt malament. La vida d’un futbolista té alts i baixos i allà em va tocar estar malament. El futbol és el que més m’agrada. He lluitat molts anys per poder-m’hi dedicar, però allà no tenia ganes de continuar. Havia de canviar d’aires, i a Madrid, amb la meva família, vaig poder carregar piles.
Com veu l’aposta que ha fet el Barça pel futbol femení? Suposo que el projecte és una de les coses que l’han fet tornar.
Quan vaig estar en l’etapa anterior, ja era professional. Fa anys que el Barça aposta pel futbol femení i ho continuarà fent. Tot i no haver guanyat les últimes lligues, arribar a la final de la Champions té molt mèrit. És la recompensa a aquesta aposta. Per a mi, aquest és el millor lloc on puc estar per poder aspirar a guanyar una Champions. Queden encara coses per millorar, però cada vegada som més a prop de les grans lligues i dels grans equips europeus.
Ha trobat moltes diferències entre el Barça que va deixar i l’actual?
Sí, sobretot que hi ha més jugadores estrangeres. El Barça va pujant de nivell cada any, i això fa que moltes jugadores de fora vulguin venir, perquè veuen que es pot convertir en el millor equip del món. Hi ha molt més nivell ara. També ha canviat una mica la manera de jugar. Quan tens tantes jugadores bones, t’has d’adaptar una mica a elles.
La lliga és el gran objectiu del Barça després de quatre temporades sense guanyar-la?
És el principal objectiu. Quatre anys són molts anys sense guanyar-la per a un equip que ha fet una aposta tan forta pel futbol femení. Anem pel bon camí i no se’ns pot escapar. L’any passat la vaig guanyar amb l’Atlético i aquest any espero guanyar-la amb el Barça.
Què es necessita per guanyar una lliga com aquesta, en què el Barça i l’Atlético de Madrid perden pocs punts?
Crec que necessites molta concentració per no fallar en determinats partits. L’any passat, amb l’Atlético, un equip amb molt cor i coratge, teníem molts partits resolts en els primers minuts, i després ens dedicàvem a jugar bé i divertir-nos. No t’has de deixar punts contra rivals que són més fluixos.
I què em diu de la Champions?
Arribar a la final de la Champions la temporada passada va ser un premi, però crec que ara ha de deixar de ser un premi i convertir-se en un objectiu. Sincerament, crec que tenim equip per competir amb qualsevol. El Lió és un gran equip, el campió, amb jugadores amb molta experiència i que fa anys que juguen juntes, però crec que hi podem competir.
O sigui que veurem el Barça campió d’Europa algun any.
Segur. I espero que sigui abans que jo marxi.
Hi ha un ‘boom’ del futbol femení. Sobretot amb el mundial i després del mundial. Creu que ha vingut per quedar-se?
Espero que sí. És cert que molta gent es va enganxar al futbol femení en el mundial. Nosaltres, a França, no érem conscients del que es vivia aquí, però les famílies ens explicaven que hi havia molta gent pendent de nosaltres. Crec que aquest any tenim un problema, que és la televisió. Només es poden veure un parell de partits a la setmana i això ens perjudica. Necessitem més visibilitat. Hem arribat fins aquí i ara no podem perdre tot el que hem aconseguit. Hi ha encara coses a millorar.
Cada vegada hi ha més nenes que juguen a futbol.
Sí. Però no només que juguen. També que venen a veure els nostres partits, que t’animen, que et criden, que et coneixen... Les nenes, com els nens, tenien Messi de referent. Ara el continuen tenint a ell, però també ens tenen a algunes de nosaltres. Quan veus això, t’adones de tot el que hem guanyat.
I després hi ha la lluita per unes condicions de treball millors, per un salari, per un conveni... Ja van haver de fer una jornada de vaga.
Hem avançat i tenim un preacord. La vaga va ser necessària, perquè estàvem cansades de reunions sense solucions. No demanem cap bestiesa, ni cobrar la meitat del que cobren els jugadors, sinó coses bàsiques: que si et quedes embarassada, el club et continuï pagant; que si et lesiones, puguis seguir cobrant... El futbol abans era un entreteniment per a moltes de nosaltres, però ara hi dediquem moltes hores. No pot ser que després de jugar vint anys a futbol no et quedi res.
El Barça ha fet una aposta pel futbol femení professional, però hi deu haver molts clubs de primera en què les jugadores guanyen molt poc.
Hi ha jugadores que no cobren ni la meitat de les hores que s’entrenen i juguen. No demanem diners. Sembla surrealista, però demanem uns mínims, una cosa normal. Jo hauria demanat més. Hi ha gent que ha estat jugant vint anys i només en té dos de cotitzats. Què ha de fer? Aquesta és una feina com qualsevol altra.
Dèiem abans que cada vegada hi ha més nenes que juguen a futbol. Per què va començar a jugar Jennifer Hermoso?
Pel meu avi. Ell tenia els gens futbolistes. Va ser porter de l’Atlético de Madrid i ell em va transmetre aquesta afició. Ningú més de la família era aficionat al futbol. Al col·legi ja jugava a futbol sala, que m’agrada molt. Un dia un entrenador em va portar a fer les proves de l’Atlético i vaig veure que em volia dedicar al futbol.
El futbol ha canviat molt, però suposo que en aquells anys vostè havia de jugar amb nens.
I tant. Primer em canviava jo sola i després entraven ells. Però vaig tenir la sort de tenir companys que mai em van fer un lleig. De fet, molts em preferien al seu equip. M’ho van posar molt fàcil.
Crec que jugava molt al carrer. Li va anar bé?
Sempre estava jugant a futbol al carrer a Carabanchel. El futbol de barri t’ensenya. Recordo la meva mare traient el cap per la finestra i llançant-me l’entrepà i la llet. Em passava hores i hores al parc del costat de casa dels meus avis jugant. La tècnica que puc tenir ara és perquè he jugat molt al carrer.
És una gran aficionada als tatuatges.
Molt. El primer que em vaig fer va ser una estrella al colze, era la moda. I vaig continuar. El braç esquerre està dedicat a la meva família: les inicials dels meus avis, la ràdio del meu avi, el clavell de la meva àvia, un per a la meva mare, un altre per a la meva neboda...
I el dret?
Són més meus: un lleó, un flamenc, una frase de la pel·lícula Million dollar baby...
També és aficionada a la música, la discjòquei de l’equip.
Molt. Sempre dic que soc la resident. Convido tothom a posar la seva música, però la primera que en poso soc jo. I quan hi ha massa reggaeton i me’n canso, també mano jo.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Notícies
Divendres,19 abril 2024
