Barça
GIUSEPPE BRUSCOLOTTI
EXCAPITÀ DEL NÀPOLS
“L’afició del Nàpols fa sentir com un gran jugador fins i tot un de mediocre”
Bruscolotti va defensar la samarreta del Nàpols entre el 1972 i el 1988 i va conquerir la primera lliga de la història del club al costat de Maradona
“A vegades vaig pel carrer i hi ha nens que no van veure Maradona que em recorden coses que fins i tot jo ni recordava”
Giuseppe Bruscolotti (Sassano, Itàlia, 1951) era conegut pels aficionats del Nàpols amb el sobrenom de Palo ’e Fierro. “Sí, Pal de Ferro perquè era defensa, representava la duresa. M’agradava”, assegura avui qui al seu dia va jugar fins a 16 temporades defensant la samarreta blava al San Paolo i capità d’un equip en què, de sobte, un dia del 1984, va aterrar Diego Armando Maradona per sacsejar el dia a dia d’una ciutat tremendament enamorada del seu equip de futbol i per modificar el destí d’un equip històricament acomplexat per l’hegemonia dels equips del nord. Des d’aleshores, per a Bruscolotti és un hàbit que li preguntin quasi més per la màgia del 10 que per la seva pròpia experiència, que no és poca, en un equip de la mística del Nàpols.
No el cansa que sempre li preguntin per Diego?
En absolut. És un amic, una figura que això ho genera i s’entén perfectament l’interès que desperta el seu llegat.
On era quan li van comunicar la seva mort?
A casa. En una altra ocasió no m’ho hauria cregut, perquè a Maradona l’havien intentat matar ja en tantes ocasions..., però em va trucar una persona de confiança i des del primer moment vaig entendre que havia passat, que era real.
Quan va ser l’última vegada que va parlar amb Maradona?
Uns vuit mesos abans del final [evita dir la mort]. Amb Diego a vegades era difícil, simplement no el localitzaves. Sempre anava i venia..., desapareixia. Però sempre tornava. I cada vegada que trepitjava Itàlia ens vèiem. A Roma, a Nàpols...
La seva mort ha elevat encara més la seva figura entre els napolitans?
No sé si encara era una possibilitat que la figura de Maradona creixés dins dels sentiments de la gent de Nàpols, perquè ja en vida generava un vincle molt fort i els reconeixements eren evidents: estàtues, pintades, referències per tot arreu. Però el que sí que tinc clar és que la seva mort no és el punt final de res, aquesta és una història que continua als carrers d’aquesta ciutat.
Com s’explica, per exemple, que el capità actual del Nàpols, Lorenzo Insigne, que és nascut el 1991 i que no va viure l’etapa de Maradona, el porti tatuat a la cama?
En el cas de Lorenzo hi ha l’afegit que va tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment, però la realitat és que tots els nens de Nàpols, l’hagin vist jugar o no, saben perfectament qui és Maradona perquè és present de forma permanent a totes les cases de la ciutat. A vegades vaig pel carrer i hi ha nens que em recorden coses que ni jo recordava després de tants anys.
Té alguna anècdota que expliqui qui és Maradona?
És difícil amb un únic episodi. Però sí que em quedo amb el fet que era alguna cosa més que un futbolista, que la seva grandesa la traslladava també al sector social. Durant tants anys aquí va ajudar moltíssima gent, i és cert que també va tenir alguns problemes, però va ser un ambaixador incomparable per a una ciutat com aquesta.
Era fàcil ser ell?
No, de cap manera. Des del primer moment en què va posar un peu a Nàpols, va ser una persona amb la llibertat coartada perquè allà on trepitjava hi havia gent que l’aclamava. Crec que hi havia moments en què ell hauria preferit una cosa diferent, però al mateix temps tenia una capacitat impressionant per assumir que tota aquella gent volia el millor per a ell i sempre va tenir un vincle molt especial amb el poble.
Per a vostè era senzill ser jugador del Nàpols? Se sol dir que és una ciutat excessivament apassionada...
Molta passió i al mateix temps molta pressió. Però és un ambient que et fa sentir millor del que potser ets. Fins i tot a un futbolista mediocre l’afició del Nàpols el fa sentir un dels millors. Després hi ha l’altra cara de la moneda, que és cert que tens la gent molt a sobre, però és una sensació positiva.
La passió és la mateixa ara que fa trenta anys?
Entre els napolitans sempre hi és perquè són gent extremadament vinculada al seu equip de futbol, però no sé si és tan forta com a la nostra època, en què tot era impressionant.
Vostè va viure el primer títol de lliga del Nàpols, l’any 1988...
Va ser una bogeria. Més de sis dècades d’espera des de la fundació del club, gent que ho havia somiat tota la vida, però Maradona ens va canviar l’estat d’ànim i només recordo la ciutat tenyida absolutament de blau. No hi havia cap racó de Nàpols sense una referència a l’equip.
Considera que aquella victòria va ser més que futbol, per la dicotomia nord-sud que hi ha a Itàlia?
Era un factor que era molt present a la societat i també entre els futbolistes, evidentment. I de fet, crec que és un escenari que encara avui és real. Em sembla que és una disputa social que serà molt difícil de suprimir a Itàlia.
Al Nàpols de Spalletti li veu cara de campió?
Parlar d’un equip campió em sembla prematur El que sí que crec és que és un equip amb bons futbolistes i amb un esperit d’equip que és evident. Creuen en les idees de l’entrenador i és un equip segur defensivament i que competeix molt bé. I, a més, s’ha de reconèixer que ho estan fent en una situació complicada, amb la pandèmia, amb lesions, amb alguns futbolistes que han estat a la copa d’Àfrica. Veurem quin és el sostre de l’equip, però és veritat que transmet bona sintonia.
És un bon moment per pensar que poden eliminar el Barça?
És evident que no és el Barça en què jugaven Xavi, Iniesta i Messi, però, més enllà del present, en aquestes eliminatòries europees el pes de la història i dels equips hi és sempre present i fa que juguis amb una tensió diferent. Serà una eliminatòria en què el Nàpols haurà de lluitar moltíssim.
Li agraden les comparacions entre Maradona i Messi?
No m’agraden les comparacions en general perquè cada jugador té les seves característiques i la seva manera de fer. Parlem de dos campions en majúscules i no té gaire sentit anar dient que un era millor o que l’altre era pitjor. No em sembla necessari.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Publicat a
Notícies
Dimarts,14 maig 2024
