Ter Stegen és el menys discutit dels discutibles, el personatge secundari de les tragèdies europees on el club perdia l’honor mentre es dessagnava econòmicament, un porter que va patir el trànsit decadent de ser un dels millors, a sobreviure sense glòria en un entorn nociu on mai s’ha sentit còmode: el protagonista de l’impossible que els darrers temps s’ha perdut en un rendiment prosaic d’un porter qualsevol.

De totes maneres, espero no tardar gaire a escriure que l’alemany és l’únic titular dels caiguts a Lisboa contra el Bayern, i sense voler-lo exculpar de l’apocalipsi perquè evidentment era part implicada, se l’ha de veure com un dels líders necessaris per recordar a les noves generacions que si no es gestiona bé l’èxit, caus inexorablement en el pitjor dels desastres.

Així doncs, Ter Stegen ha de ser el símbol del canvi d’estatus intern per conduir el trànsit cap a Pedri i els seus col·legues; per tant, si l’alemany vol ser l’emblema d’aquesta mutació jeràrquica ha de trobar-se de nou amb la seva millor versió, fer el pas endavant obligatori d’un porter de trenta anys que enceta la novena temporada a can Barça, i a partir d’aquí té dues opcions: si aconsegueix ser el record que tenim d’ell, sortirà a les fotografies dels èxits de la propera dècada, però si continua amb aquest ritme incolor de les darreres temporades, serà el darrer reducte que caigui del lustre més fosc de Bartomeu.

En definitiva, l’alemany precisament no és idiota, tots sabem la seva capacitat de seducció per trencar els tòpics del futbolista analfabet que viu en una bombolla de luxes, i ell sap que es troba segurament davant la temporada més important a can Barça des de la seva arribada, l’any en què la sobirania popular decidirà si pot arribar a ser mite del barcelonisme, o un grandíssim porter que va morir arrossegat per la decadència d’un equip en el qual era simplement el menys discutit dels discutibles.