La decadència física s’ha d’envoltar d’un entorn propici a dissimular-la, d’aquesta manera ens mesurem a partir del decaïment aliè i no de l’evolució sinistra de la pròpia capacitat pulmonar. Un exemple pragmàtic: juga el partit de futbol sala contra gent més vella, més infartada, i amb més colesterol que tu, per tant, mentre perds gradualment la brillantor física no abandones la falsa sensació de continuar dominant els tempos del partit. L’engany et donarà una lleu satisfacció per saber-te mandril en lloc de panda addicte al bambú.

Així doncs, dissimular el pas del temps per incompareixença de la competència ha estat la dinàmica dels darrers temps de Jordi Alba, el millor lateral esquerre de la història del Barça, que s’ha perpetuat en la posició gràcies a la política mai vista de portar alternatives mediocres per reforçar la seva posició jeràrquica dins l’equip. D’aquesta manera, s’ha anat establint el discurs hegemònic que l’Alba coix és millor que qualsevol altra opció, però aquesta excel·lència evident en partits de zona mitjana-alta de la lliga quedava destrossada quan s’havia de competir contra els equips punters d’Europa. Tot i així, no canviava res perquè el club havia creat un context falsejat per tenir una valoració desajustada sobre el seu rendiment; encara més, quan l’opinió pública intentava posar llum a l’angle mort, el mateix Alba treia les ungles a la premsa.

A partir d’aquí, l’any d’en Jordi Alba serà fantàstic si Xavi és prou valent per contextualitzar-lo, i aquest fet depèn d’una alternativa seriosa a la banda esquerra, una competència necessària per a un jugador de 33 anys amb necessitat d’acceptar nous rols jeràrquics a dintre la plantilla, i és que el millor lateral esquerre d’Europa fa sis anys ha d’acceptar que la renovació urgent del grup depèn de reajustar el poder d’aquells que comandaven la nau durant els darrers temps. En definitiva, Alba és necessari per al Barça sempre que entengui com ha de ser necessari per al Barça.