A Alejandro Balde li ha aparegut un gra al cul amb el partidàs de João Cancelo d’ahir com a carriler per l’esquerra. Xavi va repetir contra el Porto la mateixa fórmula en defensa que havia plantejat dies enrere contra l’Alavés i allò que aquell dia contra l’equip de Vitòria no va acabar de reeixir, ahir sí que va funcionar molt millor. Raphinha era l’encarregat d’estirar l’equip a la banda dreta com a extrem natural, amb Araujo –primer dia com a capità– conservant clarament la posició, i Cancelo és qui va donar la profunditat per l’esquerra, amb João Félix al davant, com sempre amb clara tendència a arrancar des de la banda i anar cap a dins. Ahir sí va existir aquest equilibri. Cancelo va tenir llicència per córrer cap endavant sense estar taponat per un extrem i va ser determinant, la seva actuació. Golàs i assistència.

Seu va ser el gol de l’empat. El talent individual de Cancelo va impulsar un Barça que havia estat malament en la primera mitja hora de partit. El seu gol va apaivagar el rum-rum que ja començava a sentir-se a la grada després del gol de Pepé Aquino. La reacció va ser ràpida. Dos minuts després del gol del Porto va arribar el de Cancelo. Acció individual i barraca. Pedri li va donar la pilota i Cancelo, situat a prop del vèrtex de l’àrea gran, va marxar del seu rival, va penetrar a l’àrea i va batre Diogo Costa amb qualitat. La seva celebració va transmetre moltes coses: un gol que va servir per apagar focs. També seva va ser la passada a João Félix en l’acció del 2-1. Un Cancelo desbocat, que també va deixar més accions per a la videoteca, com l’enorme eslàlom de la primera meitat amb centrada final que ningú va saber culminar. Decisiu i estètic.