L'inici d'una nova era

Minut 111 a l'antic estadi de Wembley. Stòitxkov, Bakero i Koeman es planten a la frontal de l'àrea per executar una falta. El búlgar toca cap al basc i l'holandès, amb el dorsal 4 a l'esquena, col·loca un xut parabòlic al fons de la xarxa de Pagliuca. Era el gol que capgirava la història blaugrana al Vell Continent i que derrotava la Sampdoria. Una diana que sepultava el pessimisme culer, després d'un periple tenyit de tragèdia per les finals de Berna (1961) i Sevilla (1986). Aquell xut de Koeman va revolucionar el cosmos blaugrana al mateix ritme que bategava la Barcelona olímpica. Aquella primera copa d'Europa va ser l'inici d'un cicle apoteòsic per a l'entitat sintetitzat en aquell minut 111. Era l'interruptor que necessitava encendre el Barça per diluir l'angoixa i certificar que el futbol lluminós de Cruyff també podia regnar al Vell Continent.

Dinou anys després, el Barça de Guardiola torna a Wembley. La fisonomia de l'equip actual té reminiscències amb la del mestre Cruyff en la seva concepció futbolista. És una versió millorada fins a la sublimació d'una generació de futbolistes genials. Més enllà del futbol que practiquen, la institució blaugrana no té aquell aire de tragèdia grega, sinó la convicció que estan tocats pel destí per assolir una altra fita en la història. Moltes coses han passat en aquests dinou anys, i el Barça, des del xut de Koeman, ja llueix tres Champions a les vitrines i ara persegueix ampliar el seu registre amb una quarta i col·locar-se entre els millors equips europeus. Un lloc que corrobora el salt qualitatiu que ha fet el club en les dues últimes dècades. Una institució que ha mudat la seva mentalitat al llarg dels anys fins a posar-la a l'altura del que era la institució per representació social, economia i projecció de país. El Barça ha recuperat el temps perdut, i dissabte tornarà a l'origen dels fets. El punt d'eclosió de la seva història contemporània.

«Era un moment històric i guanyant vam passar a la història», relata Andoni Goikoetxea. L'extrem, que va entrar en aquell partit en la segona part, constata l'angoixa que vivia l'entorn. «Era una oportunitat única, però encara estava fresc en l'ambient la final de Sevilla. Partíem com a favorits, però et passen moltes coses pel cap, que no s'escapés una altra oportunitat.» Goiko constata que aquell equip va ser la gènesi del Barça actual. «Vam establir una nova manera de jugar, però el més important és que érem gent amb fam i ganes de fer història. Ho vam fer en el nostre moment i ara ho fa el Barça actual.»

«Era absolutament necessari guanyar el títol per agafar prestigi internacional. Ara no hi ha tanta urgència, tant de bo es guanyi, però si no, si es perd, no és cap trauma. Ara l'ambient invita més a l'optimisme. Fa poc s'han guanyat dues Champions més i el Barça està en una línia immillorable perquè fa uns anys que marca una jerarquia en el món del futbol», explica al seu torn Juan Carlos, que va jugar els 120 minuts de la final com a lateral esquerre. El lleonès també té clar que el seu Barça va marcar la pauta de l'actual. «Som la referència d'aquests últims vint anys», tot i que confessa que «l'actual és irrepetible» i que si guanya la final «ja serà el millor de la història». Juan Carlos també té clar què va suposar per a l'entorn culer. «El pessimisme es va canviar des d'aquell 1992 per confiança, i el Barça d'ara encara en projecta més.»

«Estàvem convençuts que era el nostre moment i que no el podíem deixar escapar. Va ser una alliberació per al Barcelona guanyar aquella copa. Vam acabar amb aquell malefici que ens perseguia en les finals de copa d'Europa», assegura Eusebio, titular indiscutible d'aquell dream team. El de Valladolid té clar com va transformar la mentalitat d'aquell fràgil entorn la consecució de la primera Champions. «L'aficionat del Barça ara és més madur. Abans estava més impregnat pel pessimisme perquè havia vist com moltes finals que tenia a la mà s'escapaven. La mentalitat del culer ha canviat, ara és realista però guanyadora.»

«Aquell dia sabíem que si passàvem faríem història.» Qui diu això és Fernando Muñoz, Nando, central andalús que recorda la final de Wembley del 1992 com una de les fites més importants de la seva carrera. «Aquell equip va iniciar una època a partir del 1988, i el 1992 va ser el seu colofó. Era un equip que es va habituar a guanyar i que era molt competitiu», explica des de l'altra banda del telèfon Nando amb el seu característic accent andalús. L'excentral assenyala com una de les claus la final de la recopa del 1991. «Vam perdre contra el Manchester United i ens va anar molt bé. A més, en la setmana prèvia del partit, Cruyff ens va transmetre tranquil·litat i va treure importància al partit. Ens feia falta perquè hi havia molta angoixa en l'entorn. El gol de Koeman va ser un alleugeriment per a tots, però ho vam viure tot amb molta naturalitat.»

«Vaig tenir la sort de marcar un gol decisiu i sé que molts anys més tard se'm recorda com el jugador que va fer el gol del 1992. Personalment és molt bonic, encara que això no treu l'esforç dels altres jugadors», relata un Ronald Koeman elevat a categoria de mite blaugrana per aquell gol històric, que confirma que aquell gol va ser «un dels millors moments com a futbolista.»

«Fins a última hora vaig ser dubte per jugar per culpa d'una gastroenteritis. Aquell any havia jugat poc perquè vaig tenir una greu lesió. Feia sis mesos que treballava per poder jugar aquell partit i per una ximpleria em podia perdre la final. Les ganes de poder ser a Wembley van fer que en el moment de trepitjar l'estadi em passessin tots els dolors», explica el lateral dret d'aquell Barça màgic que es va passar els 120 minuts de la final perseguint Mancini. «Vaig fer un marcatge a l'home per tot el camp. Jo em vaig oblidar de la pilota, però ell també.» El Chapi també explica les seves emocions just després de guanyar l'orelluda. «Wembley desprèn una cosa especial. Guanyar allà i pujar les escales és molt emotiu. Estar a Wembley escalfant, en una final, sentir la cançó Barcelona cantada per Freddy Mercury i Montserrat Caballé...»

«Recordo que teníem molta pressió, molta responsabilitat perquè el Barça no l'havia guanyat mai. Durant la setmana la responsabilitat la vam convertir en il·lusió», relata l'ara tècnic del Barça, Pep Guardiola, que té guardada com un valuós tresor la samarreta d'aquella final i recorda aquell triomf com un impuls clau. «Ens va donar tranquil·litat per guanyar més lligues i arribar a la final dos anys després.» El de Santpedor també va recordar les paraules màgiques de Cruyff. «Amb el sortiu i disfruteu, el que volia dir era que havíem treballat durant tota la carrera per jugar un partit com aquell, així que s'havia de disfrutar.»

Julio Salinas va jugar com a davanter centre aquell partit tot i no havia sigut un dels habituals en els partits previs per al tècnic. «Em va sorprendre molt jugar la final. Jugava molt poc i moltes vegades no anava ni convocat, però Johan em va cridar el divendres abans i em va dir que jugaria la final. Em vaig quedar parat. De seguida em va avisar que no aniria convocat el cap de setmana, però que em cuidés i no sortís a la nit», recorda el basc, que té gravada les prestacions de Pagliuca sota els pals. «No el vull ni veure. Fa poc vaig parlar amb ell i li vaig dir que m'havia arruïnat la carrera. Ell em va dir: ‘Jo et vaig fer moltes aturades, però la copa la vas guanyar tu.' Si no hagués estat per ell, la meva bota seria al museu.»

«Aquella final la vam guanyar perquè érem millors i ho sabíem. Eren bons, però nosaltres érem millors i ens ho vam creure. Aquell equip estava fet per guanyar i passar a la història.» Qui parla amb aquesta claredat és Hristo Stòitxkov. «Sabíem que si teníem la pilota i la movíem, guanyaríem. Els equips italians i també els anglesos si els domines, només corren i es tanquen.» El búlgar indomable es va saltar el protocol a la llotja, però encara recorda amb nitidesa el gol. «Encara m'emociono quan veig el llançament de falta de Ronald. No he vist mai ningú llançar les faltes com ell. La de Wembley és perfecta.»