Ahir va marxar cap a Londres, però abans d'agafar el vol des de Madrid, Xavi Hernández va participar en l'homenatge que la UEFA va fer als quatre futbolistes que han superat el centenar de partits amb la selecció espanyola. Els van entregar una medalla commemorativa i una gorra. Va ser un reconeixement més per a un futbolista que amb el pas dels anys ha anat engrandint la seva figura fins a cotes inimaginables. Ningú arriba a aquesta xifra de partits si no esdevé indiscutible per a tothom. I si alguna cosa ha aconseguit Xavi és el consens mundial que és un dels grans migcampistes de l'última dècada i, per què no dir-ho, també de la història del futbol.

Ningú imaginava que quan va debutar la temporada 1998/1999 per mà de Louis van Gaal la seva carrera assoliria aquesta transcendència, i més amb una figura al davant amb el carisma i el talent de Guardiola. Les comparacions amb el seu tècnic actual van ser constants en els seus primers anys al primer equip. Acusat de ser poc vertical i d'abusar del joc horitzontal, els anys de penúria esportiva i l'ombra allargada de Pep li van fer replantejar el seu futur a Can Barça per provar fortuna al Milan.

Però va decidir quedar-se, i amb l'arribada de Frank Rijkaard i el canvi tàctic de situar-lo d'interior avançant la seva posició, la seva carrera cap a l'èxit individual i col·lectiu es va disparar. Va obtenir dues lligues consecutives i una Champions, encara que no va poder participar en la final de París per culpa d'una lesió en un genoll. Peça importantíssima en aquell equip, encara es veuria eclipsat per jugadors com ara Ronaldinho, Eto'o i Deco.

Però la marxa d'aquests i el relleu de Rijkaard per Guardiola va esdevenir un factor decisiu perquè Xavi fes un salt definitiu cap a la seva consagració absoluta entre l'elit dels futbolistes. Pep li va donar els galons perquè es convertís en el director de joc del Barça i va respondre a aquesta confiança fent moure l'orquestra al seu pas. Una orquestra amb grandíssims jugadors però amb un director clar. Xavi és el guardià de les essències de la filosofia del Barça i qui més vegades ha vestit la samarreta blaugrana en partits oficials.

A partir de l'any 2008 els premis individuals s'anirien acumulant a les seves vitrines. Tot va començar quan el van escollir el millor jugador de l'Eurocopa del 2008. Sorprenentment, no es premiava un golejador, sinó el futbolista que va dirigir amb mestria el campió de la competició. Aquell mateix any va formar part del millor equip de la FIFA, la UEFA i el FIF Pro, va ser considerat el millor constructor de joc per la IFFHS, va ser escollit el millor jugador de la final de la Champions i el millor migcampista de la competició i va quedar cinquè en la Pilota d'Or. I des d'aleshores no s'ha aturat. El 2009 va ser tercer en la Pilota d'Or, posició que repetiria el 2010, l'any en què també guanyaria el mundial. El 2010 tampoc l'oblidarà mai perquè també va rebre el Premi Catalunya de l'Esport i la medalla d'honor de la seva ciutat, Terrassa.