Nicolau Casaus va dedicar gairebé tota la seva vida al Barça. Com a seguidor, com a soci, com a candidat a la presidència, com a directiu, com a gran ambaixador de les penyes... Per tot plegat i pel que representava en tot el barcelonisme, en què va ser un personatge estimat per tothom, era conegut com el Senyor del Barça. Ja fa més d'una dècada que va deixar el seu càrrec de vicepresident esportiu i més de cinc des de la seva mort, però el seu record encara es manté ben viu. És per això que el FC Barcelona celebra avui el centenari del seu naixement. Ho farà amb una jornada d'homenatge al que va ser vicepresident del club durant els 22 anys de mandat de Josep Lluís Núñez (1978-2000) i nomenat vicepresident vitalici per Joan Gaspart el 2003. De mica en mica, va anar desapareixent de la vida pública a causa del seu delicat estat de salut, fins que va morir el 8 d'agost del 2007, però la seva imatge, amb un cigar a la boca, és d'aquelles que el temps no aconsegueix esborrar, ja que forma part de la història del club.

Nascut a Mendoza, a l'Argentina, de pare andalús i mare catalana, Nicolau Casaus de la Fuente i Jené va tornar a Catalunya amb només cinc anys. La família, que estava formada per tres germans més, es va establir a Igualada, i des de ben petit Nicolau Casaus ja va mostrar la seva passió pels esports i pel Barça. Amic d'un mite futbolístic i blaugrana, Josep Samitier, des que era un nen, poc després de complir els 18 anys ja va fundar la Penya Germanor Barcelonista d'Igualada. Seria només un embrió del que Casaus acabaria sent per al món de les penyes del Barça, que no s'entendrien tal com són ara sense la seva figura. Les seves inquietuds, però, anaven més enllà dels esports, i quan va acabar la guerra civil, li van costar molt cares. Arran de la victòria del bàndol franquista, va haver de passar cinc anys empresonat i durant 72 dies, va arribar a estar condemnat a mort pel seu càrrec sindical i per les seves col·laboracions en la revista Horitzons, de caire clarament republicà. Un malson que, afortunadament, no va tenir més conseqüències. Arran d'allò, es va donar d'alta com a soci, tot i que ell sempre va afirmar que ja ho era abans de la guerra. De fet, tot i que no està confirmat, el llibre El Senyor del Barça d'Alberto Sanchís explica que quan Nicolau es va fer amic de Samitier, un dia que volia entrar de franc al camp, aquest el va fer soci. També en aquella època de postguerra va passar a formar part de la Penya Solera i ja com a president d'aquesta entitat, la seva influència en el club no va fer res més que augmentar any rere any, ja que es va convertir en l'abanderat del moviment penyístic.