“L'avi va ser el germà gran de molts futbolistes”

He de dir que vaig haver de compartir el meu avi amb el barcelonisme, perquè ell el que més estimava després de la família era el Barça. Quan ell va entrar a la junta hi havia 60 penyes, i quan en va marxar, 1.400. Moltes les va inaugurar ell i les va visitar quasi totes. Això sí, ho vaig fer absolutament content, perquè ell era feliç. Com a directiu, l'he retrobat ara que és mort. L'he retrobat ara, perquè sempre que visito penyes i institucions hi ha un recordatori de respecte al meu avi.

Un sentiment. Per això hi va dedicar tota la vida. No només com a directiu. Ja des d'abans, capitanejant la Penya Solera quan no podia ocupar càrrecs públics perquè havia estat perseguit per l'antic règim. Va ser condemnat a 30 anys de presó, tot i que gràcies a una amnistia només en va complir cinc. El Barça va ser per a ell un refugi després del desencís que va viure en el món de la política, del qual em va aconsellar que no m'hi apropés mai. Va ser un refugi perquè va trobar gent amb qui compartir un ideal.

Sí. I no és cert. Va ser un gran vicepresident, però el seu somni era ser president del Barça. Per això es va presentar a les eleccions el 1978. Jo tenia setze anys i recordo una reunió poc abans de les eleccions en la qual hi eren Núñez, Anton Parera –que va ser primer gerent del Barça–, el cap de campanya de la candidatura del meu avi, el meu avi i jo. Ens van demanar que anéssim amb ells perquè Núñez tenia por de no guanyar. La prova va ser que el resultat va ser: 10.000 vots per a Núñez, 9.000 per a Ariño i 6.000 per a Casaus. L'avi va mantenir la seva promesa d'arribar a les eleccions, i després va pactar la vicepresidència i la inclusió de cinc directius dels seus.

Mai exterioritzava els seus sentiments. Mai es va veure l'avi nerviós, ni cridant ni gesticulant en un camp, però patia molt. En aquella època els arbitratges acostumaven a ser contraris, però sempre va saber mantenir una posició que és la que ha de tenir un representant del Barça. Era una època sense els èxits esportius que hi ha ara, però ell va ser un excitador de l'àrea social del Barça, del moviment penyístic. Passar de 60 penyes a 1.400, i a poder cridar “visca el Barça i visca Catalunya”. També va viure moments de joia, com Wembley 92, la lliga de Schuster, la recopa de Basilea, que va ser el seu gran primer triomf, amb tots aquells autocars que ell va organitzar.

Viure el Barça i saber entendre el Barça. Fer Barça potser no ho sap fer tanta gent. És una cosa que moltes vegades et ve heretada. L'avi va fer soci el meu fill abans del seu naixement, com ha fet ara Amador Bernabéu amb el fill de Gerard Piqué. Em va transmetre passió pel Barça. No només en el terreny esportiu, també en el vessant social i solidari.

Segur que sí. Ja va compartir els seus darrers anys com a vicepresident amb la meva germana a la junta directiva. Això el va fer molt feliç. Vaig tenir la sort de tenir una relació molt propera amb ell. Vam viure molt el Barça plegats. Entenia molt els joves. Per això va tenir una relació molt bona amb molts jugadors. Feia de germà gran a molts futbolistes que havien deixat lluny la seva família. El Guillermo Amor i la seva dona, per exemple, li van demanar una setmana abans del seu casament que els ensenyés a ballar el vals, i el van aprendre a ballar al menjador de casa del meu avi. Va tenir uns dies Maradona a casa seva...

Pensaria que l'excel·lència existeix. Moltes vegades els somnis no es fan realitat, però l'objectiu és acostar-se a allò que has somiat. Crec que ell no va arribar a somiar el que està passant ara. Que la realitat ha sobrepassat els seus somnis i els de molts altres barcelonistes que ja no són entre nosaltres.