‘Made in England'
A Bobby Robson li va tocar viure la transició més complicada, amb el barcelonisme dividit i la figura de Johan Cruyff molt present
Tot i les adversitats i les crítiques al joc de l'equip, al qual va impregnar d'un estil britànic i va omplir de centrals, Robson va aixecar tres dels quatre títols en joc aquella temporada
L'adéu de Johan Cruyff va ser molt difícil de pair per al barcelonisme i això es va arrossegar en els anys venidors. Un comiat que no va estar a l'altura de qui va ser al seu moment el millor entrenador de la història del Barça. I és que, durant el curs 1995/96, l'atrotinament de la relació entre Cruyff i el president Josep Lluís Núñez era un fet cada cop més fefaent i l'insuportable duel que van mantenir va acabar amb el tècnic holandès al carrer. S'acabava la lliga quan, el 18 de maig del 1996, Núñez, mitjançant el vicepresident Joan Gaspart va despatxar Cruyff sense deixar-lo acabar la temporada ni acomiadar-se del Camp Nou. “I per què tantes presses? Per què no destituir-me després del partit contra el Celta per poder dir adéu al meu públic?”, es preguntava El Flaco, ja fora del club. El barcelonisme, indignat, tampoc va entendre aquell cessament tan inapropiat de qui ja era un mite blaugrana, i aquell partit contra el Celta a l'estadi, l'últim de la temporada al feu culer, es va convertir en un referèndum favorable al tècnic holandès en què Núñez va haver d'aguantar crits en contra seu i una mocadorada de la graderia. El Camp Nou estava encès i dividit. La ferida en el barcelonisme estava oberta i la fractura en la massa social era un fet. I en aquestes, va arribar el bo de Bobby Robson. Tot un senyor, de gran prestigi internacional, afable i divertit, que va ser presentat com a entrenador del Barça enmig d'aquell turbulent ambient, només quatre dies després de la destitució de l'holandès.
Amb 63 anys, acumulava dos mundials a les espatlles dirigint Anglaterra –amb un quart lloc en el del 90 i arribant als quarts de final en el del 86–, i posseïa en el palmarès, entre altres títols, una copa de la UEFA amb el modest Ipswich Town, dues lligues holandeses i dues lligues portugueses, com a mèrits més importants. Núñez va pensar que amb aquestes credencials era l'home adequat per eclipsar la figura de Cruyff, un repte que, amb l'entorn blaugrana traumatitzat pel seu adéu i l'afició esquerdada, es presentava com una quimera. I ho va ser. Conscient d'això, Núñez no va escatimar en fitxatges i li va preparar una superplantilla en què la cirereta del pastís era Ronaldo Luiz Nazario. Un davanter genuí que, en el seu únic any a Barcelona, va firmar probablement el millor de la seva carrera esportiva i va donar recitals de potència, velocitat i gols inoblidables. Aquell estiu es va afegir la circumstància de l'aprovació de la llei Bosman, que obria el mercat europeu de jugadors, per tant, la diversitat de nacionalitats va arribar al vestidor blaugrana i al brasiler se li van unir Vítor Baía, Laurent Blanc, Fernando Couto, Luis Enrique, Giovanni, Juan Antonio Pizzi, Hristo Stòitxkov –que va tornar del Parma– i Emmanuel Amunike –fitxat en el mercat d'hivern–. Moltes incorporacions i de molt nivell. La primera tasca del tècnic anglès, que va venir acompanyat d'un jove José Mourinho, era doncs la d'acoblar les peces d'aquella plantilla. I no va començar malament, ja que es va estrenar amb un títol, la supercopa d'Espanya derrotant l'Atlético de Madrid.
Estil britànic
Robson va conformar un conjunt conservador: 4-2-3-1, amb una defensa contundent, un doble pivot al mig del camp, línia de tres al davant i un davanter centre. Futbol anglès en la seva essència. La idea de futbol espectacle, circulació ràpida de pilota i combinació que havia implantat Cruyff donava pas a un joc directe, més pragmàtic, en què s'acumulaven molts homes darrere de la pilota i en què es confiava més en la determinació i el talent dels atacants per desencallar els partits que no en el joc col·lectiu. Aquell estil no acabava d'enganxar i gran part de l'afició blaugrana no es donava per satisfeta. L'equip guanyava, avançava amb pas ferm en les competicions que disputava –lliga, copa i recopa d'Europa–, però les crítiques al joc eren la tònica i es van viure mocadorades a l'estadi. Després de veure el Barça durant vuit anys aixecar títols amb l'atractiva idea de futbol de Cruyff, la gent no s'acontentava de treure els partits endavant, al culer ja no li valia només guanyar, a més es volia adelitar amb el seu equip, i Robson era contínuament qüestionat. La pressió era tal que durant l'any que va ser al Barça, l'anglès va viure diverses xiulades i mocadorades a l'estadi. De fet, sonades són les golejades al Camp Nou en què el Barça va etzibar un 8-0 al Logroñés i un 6-0 al Rayo Vallecano i en què tot i els impressionants resultats es van sentir xiulets a l'estadi. Una situació surrealista en qualsevol altre club. A les dures crítiques, també per part de la premsa, Robson responia amb tranquil·litat i, educat, mai es va esverar en les seves aparicions davant els mitjans, en les quals fins i tot mostrava sentit de l'humor. Aquesta actitud va ser entesa per molts com de passotisme i falta d'autoritat, i se'l va caricaturitzar de manera excessiva i cruel.
A Robson li va tocar fer la transició més difícil. L'ombra de Cruyff era molt allargada i amb el barcelonisme dividit entre cruyffistes i nuñistes, era vist com un home del president. En el punt de mira de molts i en un clima convuls, la supervivència a la banqueta de tot un Sir a Anglaterra (rebria el títol de Cavaller de l'Ordre de l'Imperi Britànic l'any 2002), on se'l considerava gairebé una institució, va ser impossible. Amb tot, el bagatge de la temporada quant a títols va ser magnífic i dels quatre en joc, els blaugrana se'n van embutxacar tres: la supercopa d'Espanya a l'inici de curs, la recopa d'Europa i la copa del Rei. El títol europeu va arribar a Rotterdam, derrotant el PSG amb gol de Ronaldo de penal. I la copa va ser l'últim servei de Robson a la banqueta blaugrana, ja que el seu darrer partit dirigint l'equip va servir per aconseguir la copa i completar el triplet. Un trofeu que es va aixecar al Santiago Bernabéu després de derrotar el Betis 3-2 amb un gol de Luis Figo en la pròrroga. Aquella copa del 97 serà sempre recordada per l'espectacular remuntada que van protagonitzar els blaugrana al Camp Nou en el partit dels quarts de final contra l'Atlético de Madrid. En aquell matx (2-2 en l'anada), els blaugrana van arribar a anar perdent 0-3 i van completar una sensacional segona part per acabar capgirant el resultat i imposar-se 5-4 amb un gol in extremis de Juan Antonio Pizzi que va fer ensorrar l'estadi. A vuitens, els blaugrana havien eliminat el Real Madrid de Fabio Capello que, per contra, es va endur una ajustada lliga per tan sols dos punts d'avantatge amb els de Robson. A l'acabament del campionat, el tècnic anglès lamentava haver perdut els dos enfrontaments de lliga contra l'Hèrcules, un equip que va acabar baixant, deixant pel camí sis punts que haurien pogut canviar el nom del campió. D'aquesta manera, tot i el recel que es tenia vers l'estil del tècnic anglès i el joc que el seu equip desplegava, va tenir a tocar el ple de títols i a més, els blaugrana van fer el rècord de gols a favor en una lliga, amb 102. Un rècord ara en poder del Madrid del qui era el seu ajudant i traductor, José Mourinho, amb 121 gols la lliga 2011/12. No va ser suficient i, a final de curs, Robson va ser rellevat per Louis van Gaal a la banqueta. Ningú millor per fer agafar les regnes de l'equip que l'entrenador de moda del futbol europeu, que havia guanyat la Champions League amb un Ajax replet de joves del planter practicant un futbol encisador que va servir per arrabassar el tron d'Europa al Milan, botxí del dream team en la final d'Atenes.
L'estil anglès no va convèncer un barcelonisme que no volia baixar del carro del futbol ofensiu i de possessió que va oferir Cruyff i que va portar el club a dalt de tot. L'alternativa de Van Gaal era la més atractiva, i l'escola holandesa tornava al Camp Nou. Per la seva banda, Bobby Robson, tot i el complicat any que va passar a can Barça, va cedir el testimoni amb elegància, sense retrets, demostrant una vegada més el gentleman que era: “Louis té el cent per cent de la meva lleialtat, el meu suport i la meva honestedat. Ara, el meu primer desig per ell i el seu equip és que porti el club a l'èxit que tots volem.” Bobby, a qui Núñez va donar un lloc en la direcció tècnica del club, va abandonar la disciplina blaugrana un any més tard per dirigir el PSV Eindhoven.