Bàsquet Mundial

MARTA XARGAY

JUGADORA DEL DINAMO DE KURSK I DE LA SELECCIÓ ESPANYOLA

“Mondelo sap què penso i com estic només mirant-me”

[El Kursk] “No m’hi vaig poder resistir. Com pots dir que no a un equip que aspira a tot i amb tantes cracs mundials?”

“Anotaré menys, però ajudaré en altres aspectes, com ara la defensa”

[El mundial] Hi ha més igualtat que mai i un grup de seleccions que poden donar algun ensurt, fins i tot als Estats Units

La seva carrera esportiva està lligada a l’èxit, sigui en l’àmbit dels clubs o de la selecció espanyola. La setmana passada es va oficialitzar el fitxatge de Marta Xargay (Girona, 20-12-1990) pel Dinamo de Kursk per dos anys. Al club rus coincidirà amb jugadores de talla mundial i, juntes, tindran l’objectiu de guanyar-ho tot. Abans, a partir de demà, disputarà el mundial de Tenerife. En els dos equips, un punt en comú primordial: l’entrenador, Lucas Mondelo.

Quan apareix l’interès del Dinamo de Kursk?
El desembre passat. Era una proposta molt temptadora i realment com pots dir que no a un equip que aspira a tots els títols i a la possibilitat de compartir vestidor amb cracs de primer nivell mundial? No m’hi vaig poder resistir. Vaig acceptar-la i vaig obrir una nova etapa en la meva carrera.
Veia acabat el seu cicle a Praga?
Tenia aquesta sensació, sí. Allà, hi he passat tres anys magnífics, guanyant títols i arribant a dues finals a quatre, però tenia ganes de canviar. A Praga, he evolucionat i crescut molt com a jugadora i, per exemple, la temporada passada ja vaig disposar de molts minuts i vaig tenir gran pes en l’equip.
El tècnic a l’equip rus és Lucas Mondelo. No és casualitat.
Ens coneixem moltíssim i això ho fa tot més fàcil. Pensa que hem treballat junts quasi ininterrompudament des que tenia 18 anys i ara en tinc 27. Sap les meves virtuts i com explotar-les al màxim. De fet, el Lucas [Mondelo] sap què penso i com estic només mirant-me. No fa falta ni que em pregunti res. A més, ni ell ni jo suportem perdre. Junts som un còctel Molotov [riu].
A Rússia tindrà de companyes Candace Parker, Breanna Stewart, Epiphanny Prince, Sonja Petrovic i Anna Cruz, entre altres. És la millor plantilla en què ha estat mai?
Segurament, tot i que a Salamanca, quan vam guanyar l’Eurolliga [2010/11], també teníem un equipàs, amb Alba Torrens, Sílvia Domínguez, Belinda Snell, De Souza, Sancho Lyttle... Ara la situació és diferent. Jo mateixa estic en un altre moment de la meva carrera. He crescut molt en tots els sentits; soc més madura i conscient del talent brutal del qual estaré rodejada.
Anna Cruz ja li ha explicat què s’hi trobarà, a Kursk?
Em sembla que no m’hi trobaré gaire res, a Kursk [riu]. La ciutat no té res d’especial i el fred i la neu a l’hivern tampoc hi ajuden. El més complicat són els viatges. Les connexions són difícils i gairebé sempre s’ha d’anar en tren de Kursk a Moscou [la ciutat està situada uns 450 quilòmetres al sud de la capital russa] per agafar els enllaços en avió. Aquest fet provoca que es passi molt de temps a Moscou, sobretot quan tornes de viatge d’Eurolliga i has de jugar per Rússia el cap de setmana.
Fer l’equip i definir rols amb tantes estrelles és imprescindible.
Lògicament, una cosa és fer la plantilla i una altra, construir un equip. Però estic convençuda que la cohesió no serà difícil. Som jugadores experimentades, versàtils, que ens adaptem a diferents posicions i segur que cadascuna posarà el seu talent al servei de l’equip. Jo, per exemple, tinc clar que la meva aportació anotadora baixarà, però no tinc cap problema a ajudar en altres aspectes, sigui en defensa o assistint.
El curs passat, l’Ekaterinburg va guanyar l’Eurolliga i la lliga russa. Exigència i pressió per recuperar l’hegemonia als dos llocs?
Soc conscient que n’hi haurà perquè es tracta d’un equip que aspira a guanyar-ho tot. Però, al final, l’exigència te la poses tu mateixa. Jo sempre vull guanyar i vaig allà a guanyar. Sobretot, l’Eurolliga. Crec que totes les que anirem allà enguany sabem que almenys s’ha d’arribar a la final. Després, això és esport i potser no la guanyes. Però jo sempre dic que, si ho has donat tot, potser la derrota és menys dolorosa.
Demà comença el mundial. Què implica ser amfitrió aquest cop?
És un mundial complicat, potser el més complicat dels últims anys perquè, a banda dels Estats Units, hi ha moltes seleccions capacitades per fer mal, amb arguments. És el cas d’Austràlia, el Japó, França o nosaltres mateixes, que podem donar algun ensurt fins i tot a les americanes.
Les veu vulnerables aquest cop?
És evident que estan en un altre nivell, però també són humanes. Això sí, aquest cop tenen alguna baixa com Maya Moore o Fowles, i això els resta un xic de potencial. Ara bé, totes les que hi aniran són jugadores top, amb recorregut a la WNBA. Però els partits s’han de jugar i veurem si algú les pot sorprendre.
Es torna a veure al podi en un mundial? Seria el tercer seguit.
Els nostres èxits continuats poden fer pensar que guanyar medalles és fàcil, però costa molt, moltíssim. Requereix treball i constància. Nosaltres, com sempre hem fet, ho donarem tot en cada partit, començant pel del Japó de demà al vespre, però a vegades no tot surt com t’agradaria. Hi ha molts factors. Tinc confiança que aquest cop tot tornarà a anar bé.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.