Aquest any a mi i a alguna altra jugadora com Fatou Cissé ens han fet fer moltes hores de tecnificació a les tardes amb els entrenadors del primer equip i això s’ha vist recompensat. Hem treballat amb el júnior, amb l’equip de copa Catalunya i, quan podíem, amb el primer equip. Hem arribat a entrenar-nos quatre dies a la setmana, més el partit.

És una gran sort. Aquesta temporada podré jugar en una categoria superior, que ja és un pas més, i al mateix temps entrenar-me amb el primer equip. No ens esperàvem l’ascens, i de fet jo no m’ho havia ni plantejat. Al principi teníem l’objectiu de competir però no de pujar. L’any va anar bé i ens vam trobar a la final a quatre gairebé de manera inesperada i, tot i que sí que volíem guanyar-la, estem molt contentes del que vam aconseguir. Ara disputarem una categoria en què hi ha cinc o sis equips catalans i segur que farem un equip competitiu.

Recordo que quan vaig conèixer Laia Palau estava molt nerviosa, però sempre ens han acollit molt bé quan hi hem anat i tot ha estat molt fàcil. Al cap i a la fi t’estàs entrenant amb les millors i tota l’estona aprens coses. Per horaris encara no hi he pogut coincidir gaire, però suposo que aquest any això canviarà.

Ara molta gent se’n va als Estats Units perquè allà és molt més fàcil compaginar els estudis amb l’esport i concedeixen moltes beques. Jo vaig fer tot el procés, vaig anar a South Florida per Setmana Santa i, tot i que vaig donar-hi moltes voltes i que m’havia agradat molt, vaig parlar-ne amb el meu entrenador i amb altra gent i vaig decidir quedar-me. El gran avantatge que hi veia era que hauria millorat molt l’anglès i els estudis. En canvi, també és veritat que aquesta facilitat que et donen per poder jugar i estudiar significa que fas moltes hores d’esport. A més, allà costa molt jugar, de fet hi ha molta gent que no ho fa el primer any, un fet que a mi em tirava enrere perquè és una aposta important i jo el que vull és jugar. Em fa il·lusió jugar a Girona sent gironina. Em fa il·lusió l’any que es presenta. Quan vaig haver de decidir no sabia a quina categoria jugaria aquest any i, després de l’ascens a Lliga Femenina 2, estic contenta amb el que he escollit.

Jo estava animant en alguna d’aquelles nits des de la banqueta i era emocionant. Crec que això també és gràcies al fet que s’està fent una bona feina des de les categories de formació dels equips gironins i a l’èxit de l’Uni, qüestió que ajuda que la gent s’hi enganxi des de ben petits i petites. Nosaltres tenim cinc o sis jugadores que hem jugat juntes molts anys i això es nota.

Més enllà de l’últim partit, en què vaig anotar 24 punts, no em vaig veure gaire bé. M’hauria agradat ajudar més les meves companyes però al final va com va. En l’apartat col·lectiu estic contenta tot i que ens vam trobar les italianes i no va poder ser. Ara tocarà esperar l’any que ve i ja veurem si em convoquen per a l’europeu sub-20, tot i que encara queda molt.

És gairebé impossible igualar l’any passat i n’hem de ser conscients. Vull fer una bona temporada a LF2, ajudar l’equip i continuar millorant personalment. Si puc pujar a entrenar-me o a jugar amb el primer equip, encara que sigui anar a la banqueta a animar, doncs per a mi perfecte. Però pas a pas.