Bàsquet Mundial

MARC GASOL

PIVOT DELS RAPTORS, CAMPIÓ DE L’NBA PIVOT DELS RAPTORS

“Els Estats Units són més vulnerables”

“Aspirem al podi, però hi ha 8 o 10 equips que en funció que tinguin un bon dia i tu no el tinguis, et pots trobar a semifinals o lluitant pel vuitè”

“No era conscient que un anell em faria tan feliç”

“Quan veus que jugaràs en quatre ciutats diferents en pocs mesos i la teva dona està embarassada, s’entén que busquis l’estabilitat del projecte del Barça”

Molts jugadors dels que estem aquí primer som amics i després companys. I el que vols és passar els estius amb els teus amics, no?
Sé regular l’esforç per arribar bé als finals de partit. Aquest any l’he fet tot amb el peu a fons, però si el cap està bé, la resta segueix
Quan els Raptors em van fer lloc, em van dir: ‘Anem per l’anell’ Una responsabilitat, però també em va omplir molt. Hi havia un objectiu
La política de Trump i sobretot la imatge que en percebo jo, no és d’inclusió com sí que practica l’NBA. Així, no és fàcil anar a les recepcions
Els anys passen, però tinc un contracte signat amb la meva dona que diu que jugaré a Girona, i val més que tota la resta. Si el cos aguanta, és el meu desig
Des de petit he tingut una gran sort: els entrenadors m’han fet fer de tot, no només jugar a dins. Per això encara jugo
Aquí no aconseguim fer l’aposta cega pels joves. I és bàsic. El que a mi em va fer obrir els ulls va ser jugar, ser a la pista
A Girona volem pujar a la LEB Or. Per això fitxem Sàbat. I soc tan ambiciós pel que fa a l’esport com en l’arrelament social

Falta ben poc perquè comenci el mundial de bàsquet. El torneig que va posar Marc Gasol als televisors de tot el món el ja llunyà estiu del 2006. Després, dos anys espectaculars a Girona i des del 2008 al 2019, més d’una dècada intentant que els Grizzlies fossin grans, sense resultats espectaculars. Des del traspàs als Raptors del febrer, tot és molt més conegut i culmina amb l’anell. Haver defensat que Catalunya té dret a decidir el seu futur no li ha causat cap problema per continuar jugant amb la selecció espanyola –“els meus amics”, diu–. Se sent compromès amb els drets humans i en fa bandera. Un dels pocs esportistes catalans que parlen clar i parlen de tot parla amb L’Esportiu a Madrid, pocs dies abans de marxar cap a la Xina.

El ‘power ranking’ de la FIBA situa els EUA, Sèrbia, Grècia i Espanya en els quatre primers llocs del mundial. Hi està d’acord?
Els rànquings són els rànquings i els partits s’han de jugar. Fa uns dies, contra els EUA i a Los Angeles, va ser un partit una mica descontrolat. Quan ens centrem una mica i apugem el nivell defensiu i agafem idees en atac, retallarem molta distància. Traient el primer quart, els altres tres van ser molt bons.
Per tant, aquell partit no val com a referència?
No. Sí que t’ensenya el llistó físic dels EUA, que és molt alt. Va bé competir amb ells perquè normalment no tens l’oportunitat de competir amb gent d’aquest alt nivell tècnic, tàctic i físic. Està bé per entendre de què anirà tot això.
Amb Antetokounmpo, Grècia ja és candidata a podi?
Sens dubte, en Giannis els fa molt diferents. És un jugador especial, atípic, capaç de generar moltíssim en camp obert i d’atreure molta defensa. Contra ell s’ha de treballar molt bé.
Les baixes dels EUA no els descarten per a l’or, però...
Són més vulnerables, sens dubte. No tant per un tema de talent sinó per experiència. Tenim antecedents de seleccions dels EUA que han patit en competició FIBA. Certament, les normes FIBA s’han adaptat una miqueta al seu joc per afavorir el potencial atlètic i l’espectacularitat, però, tot i això, en un partit a cara o creu hi ha un factor de sort que cal tenir en compte.
L’objectiu de la selecció espanyola és el podi?
Totalment. Hi ha un grup per sota d’aquells quatre equips que deies que també té potencial per lluitar-hi. Lituània, Argentina, França, Itàlia... un grup de 8 o 10 equips que en funció que tinguin un bon dia i tu no el tinguis, et pots trobar a semifinals o lluitant pel vuitè lloc.
Els EUA tenen moltes baixes, i no totes per lesió. Per què creu que els passa això?
No senten aquesta responsabilitat...
...excepte en els Jocs Olímpics.
Potser sí, però jo tenia entès que qui anava al mundial després tenia el premi d’anar als Jocs. Veurem si les primeres espases ho entenen així. Però ells, un cop hi han estat i ho han viscut una vegada, ja ho donen per fet. Som nosaltres, que portem aquí des del 2006 i encara disfrutem com el primer dia. Jo crec que ho veiem de manera diferent. Nosaltres, des de les categories de formació, sub-13 o sub-14, que vius com un premi molt gran poder ser aquí. El pell amb pell... Pensa que molts jugadors dels que estem aquí primer som amics i després, companys. I el que vols és passar els estius amb els teus amics, no?
Quan jugava a Girona, un dia li vaig preguntar si no l’espremien massa i em va dir que amb 22 anys no hi havia cansament que valgués. Ara en té 34. Quan començarà a aixecar el peu?
Em sé regular molt bé durant els partits. He tingut la sort que sempre s’ha depès molt de mi i sé regular molt bé l’esforç per intentar arribar en bon estat al final. És cert que sobretot aquest any l’he fet tot amb el peu a fons, sobretot des del febrer. Però al capdavall, si el cap està bé, la resta segueix.
L’anell va ser una explosió d’adrenalina, però, un cop reposat tot, arribar a Toronto després d’11 anys a Memphis i al cap de quatre mesos ser campió, quina reflexió li motiva?
Primer he de dir que jo no era conscient que un anell em faria tan feliç. Si ho hagués entès abans... Però també em va fer feliç perquè no el vaig voler buscar a qualsevol preu. A Memphis no vaig dir “això no funciona i me’n vaig”. Vaig ser lleial als meus pensaments, als meus sentiments. Si no l’he de guanyar, no el guanyo, però soc fidel al que jo sento. Però arriba un moment que em diuen: “Escolta, Marc, gràcies, però hem de canviar.” En aquell moment els dic que no, que vull continuar allà, que no llanço la tovallola, que vull redreçar el camí. I la rèplica va ser que no, que era millor que tingués l’oportunitat de canviar d’equip. I sort que no em van fer cas! Quan els Raptors traspassen per fer-me lloc a mi, immediatament em diuen: “Anem per l’anell.”
Quanta responsabilitat...
Sí, però també em va omplir molt. Hi ha un objectiu i tota la resta perd importància. Normalment, tu com a jugador demanes i mires com et pots adaptar, però en aquella situació no hi havia cap excusa: era l’anell, i la resta, en segon terme.
L’anell dona més sentit als 11 anys a Memphis o ja tenien sentit per ells mateixos?
Ja tenien sentit, primer perquè era la meva elecció. I sense els 11 anys a Memphis l’experiència a Toronto no hauria estat la que ha estat. Si aquest traspàs m’hagués arribat als 24 anys i no als 34, potser no hauria estat tan preparat.
S’ha posat a la pell de Demarr DeRozan [deu anys als Raptors i traspassat l’estiu passat]?
Això ha de ser molt dur. O Jonas Valanciunas, que va sortir quan hi vaig arribar jo al febrer... Aquesta és la part no tan bonica de l’NBA. La pitjor sempre són les lesions, però després venen els traspassos, sobretot si et quedes apartat de la victòria.
Anar a Toronto li ha estalviat la recepció de Donald Trump...
És clar, ens rebrà el primer ministre canadenc.
Hi ha molts equips que declinen la recepció de Trump. És cosa dels jugadors? Dels propietaris? Compartida?
L’NBA ha agafat un camí molt bo, el de la inclusió, de la globalitat en l’esport. La política dels EUA, liderada per Donald Trump, i sobretot la imatge que percebo jo, no és d’inclusió. No és el missatge que jo rebo. Entenc que no és fàcil trobar-s’hi quan la lliga i els equips estan sent molt inclusius, on és igual que siguis afroamericà, europeu, jueu, africà... ets persona i formes part d’una família.
Hi haurà temps de fer hort a Toronto [quan vivia a Memphis, en tenia un a casa seva]?
Em sembla que si no és pas un hivernacle... [riu] a Toronto serà molt difícil. Aquest any l’hort l’he agafat al vol, sort que hi va haver gent que em va ajudar a plantar les tomateres...
Era una manera de treure el tema que s’ha quedat als Raptors per l’any del contracte que havia signat amb els Grizzlies.
Valoro molt la llibertat. Quan vaig quedar-me no sabia que Kawhi Leonard marxaria. Però no volia condicionar la meva decisió a la seva i tampoc volia que ell condicionés la seva a la meva, si bé és molt probable que ell hagués fet igualment el que li sortís dels pebrots... Jo em vaig preguntar què era el que m’importava més i la resposta va ser que tenir la llibertat de fer el que vulguem. Que no vol dir que no continuem a Toronto. Vol dir que l’estiu que ve ens tornarem a plantejar cap on anem.
De sobte, marxa l’estrella, i també Danny Green. Com queda la competitivitat?
Kawhi Leonard va fer un salt important però en la temporada regular, si bé era determinant, no en depeníem tant com en el play-off. Tindrem 82 partits de fase regular per aprendre i trobar altres fórmules que ens facin guanyadors. Crec que guanyarem molts partits, no tinc cap dubte que arribarem a 50 victòries, però sí que és cert que entre tots hem de trobar altres fórmules per resoldre situacions de final de partit, per a creació de tirs un cop el joc s’atura i estem cinc contra cinc...
Com s’imagina els seus pròxims anys de bàsquet ara que el pivot pur està en vies d’extinció i que tothom tira triples?
Adaptant-m’hi. Sempre t’has de saber adaptar, però també has de saber condicionar una mica el joc. Si saps jugar a prop de bàsquet, anar de tant en tant a fer mal al pal baix o generar joc des d’allà també és important. Òbviament has d’obrir el joc i aprofitar les teves capacitats de tir i de passada des de dalt. Però el que és primordial és la defensa. Qualsevol jugador que vol estar a la pista ha de defensar, i si no pot defensar, no pot jugar. Des que era molt petit he tingut una gran sort: sempre he tingut entrenadors que m’han fet fer de tot: “Marc, has de poder botar cap a l’esquerra, cap a la dreta, has de poder tirar, has de poder passar-la... No perquè siguis un pivot has de jugar només al pal baix.” I això és el que em permet continuar jugant als 34 anys. Si m’haguessin dit que només podia jugar d’esquena, ara no seria on soc.
Parlant d’un dels seus entrenadors, Pesic sosté que conceptualment el millor bàsquet es veu a l’Eurolliga. D’acord?
És un bàsquet diferent, però també hi ha conceptes americans que m’agraden molt. Hem d’aprendre els uns dels altres. El bàsquet americà ha incorporat el concepte del quatre obert, que no el tenia i en canvi a Europa existia feia molts anys, i ara Amèrica ha aplicat el cinc obert abans, i és ara que comencem a veure cincs a Europa que també tiren triples. El bàsquet és gairebé matemàtic, un joc d’aprofitament d’angles i d’espais, però també té un punt de subjectivitat, d’interpretació del joc, de confiança... i tu has d’interpretar espais i angles per ficar la pilota a dins de la cistella.
Entén que Mirotic, amb el recorregut que tenia a l’NBA i unes expectatives de guanyar molts diners, torni a Europa?
Sí, és clar. Pensa que la seva dona estava embarassada del seu segon fill, i durant aquest temps ha estat en tres ciutats, en tres o quatre mesos. I si no hagués anat al Barça s’encaminava a la quarta ciutat. És el que et deia abans de la llibertat. Quan signes un contracte llarg, de tres o quatre anys, deixes de ser el propietari del teu destí. I sí que tens un retorn econòmic molt important, però l’estabilitat i el projecte d’un Barça ambiciós, que diu que vol guanyar l’Eurolliga, i no només ho diu sinó que ho demostra fitxant Mirotic i altres jugadors de primeríssim nivell, també és un repte gran.
Mirotic fa del Barça el millor equip d’Europa?
Un jugador no fa un equip. Pots tenir els millors, la plantilla amb més talent i... Hauria de veure les altres plantilles, però ser el millor equip implica altres coses. Haurem de veure com l’entrenador els fa treballar conjuntament, com els jugadors són capaços d’ajudar-se en atac per generar tirs fàcils i com treballen en defensa.
Marxen molts joves a l’NCAA. Acadèmicament és beneficiós i de la compatibilitat d’estudis i esports ni en parlem, però esportivament la millora és real?
Crec que sí, però sobretot perquè tenen minuts de joc i això, aquí no ho estem aconseguint. Quan Yankuba Sima se’n va, allà té minuts i torna aquí, a Manresa, i què juga? Quatre, cinc, deu minuts? El jugador jove necessita minuts. I la NCAA te’ls dona. Com que és un procés de quatre anys al final del qual ets sènior i has de marxar, a mesura que vas fent aquest procés has de jugar, perquè et toca. Aquí no aconseguim fet l’aposta pel jugador jove, cegament. I és bàsic pel seu desenvolupament. El que a mi em va fer obrir els ulls va ser jugar, ser a la pista. Has de trobar-te els obstacles a la pista. Si entrenes molt però no jugues no serveix de res. És com quan estàs estudiant tot el dia, que fins que no fas l’examen no saps on estàs.
Ha incorporant a la seva vida la defensa de les causes que considera justes. Però una cosa és crear una fundació, ajudar un hospital infantil o donar suport a Open Arms i una altra és embarcar-s’hi i viure el drama del Mediterrani, veure la cara de la mort. Què l’empeny a fer-ho?
Entendre-ho. Jo volia, obviament, ajudar a la visibilitat d’Open Arms. Però necessitava viure en primera persona la tasca que fan. Quan vius a Memphis i entens què és Saint Jude o el Bonheur Children’s Hospital [centres de salut infantil], convius amb els nens... és pell amb pell. Sents històries, moltes que acaben bé gràcies a la feina que s’hi fa, però encara moltes no acaben bé i la lluita per erradicar el càncer infantil continua. Però la immigració... és que sembla que oblidem que fa 70 o 80 anys nosaltres, les nostres famílies, vam ser emigrants. Alguns per força, o si no els pelaven, i d’altres per feina. I ara, que sabem que passa en altres llocs, ens posem les mans al cap i molta gent, no sé si per inseguretat, desconeixement, falta d’educació o sobretot falta d’humanitat, no ho entén. Aquesta gent està fugint com nosaltres anys enrere i ningú està dient que ens han de treure la feina, ni que ens els hem de ficar a casa. Estem dient només que se’ls ha de tractar com a persones. Això és el que exigim.
També fa uns anys d’aquella afirmació seva que abans de retirar-se tornaria a jugar a Girona. El calendari pressiona?
Si les potes m’aguanten... Els anys van passant, però tinc un contracte signat amb la meva dona que diu que jugaré a Girona, i aquest val més que tots. Si el cos aguanta, és el meu desig.
Qüestió de compassar calendaris, el seu, biològic, i el del club.
El club està en ascens, en un punt de creixement que ja no depèn de mi, el club ja és més important que jo. Aquest era un objectiu meu des de sempre. Hi ha un grup de treball i un entorn que fan que giri sol.
Però econòmicament no deu ser així...
Doncs no al cent per cent, però si abans hi havia de posar un 80 o 90 per cent, avui dia la proporció ha canviat molt i molt. I me n’alegro perquè es va reconeixent la feina que s’està fent, tant a Girona com a Catalunya, a Espanya i a fora de l’Estat.
On vol que arrelin els fills?
Jo vull que els meus fills visquin allà. Nosaltres dos tenim les famílies a Sant Boi, tant els avis paterns com els materns. Vivim a Castelldefels però passem moltes èpoques a Girona. Jo vull que els meus fills estiguin a prop del nucli familiar. Crec molt en la família. Tot el que té de bo l’esport és a costa de sacrificar les amistats i molt temps familiar. Quan acabi la meva etapa professional com a jugador, serà el moment d’invertir temps en la seva educació, en la seva formació com a persones, i això comporta tenir un entorn familiar positiu.
Navarro cada dia mana més al Barça. La seva amistat es traduirà en alguna col·laboració?
Crec que sí. Hi estem treballant, la comunicació és bona. Intentarem que hi hagi resultat ben aviat. Estem treballant diverses opcions i en algunes estem més a prop i en d’altres, més lluny. Però el Barça està encantat amb la nostra manera de treballar la base. Tenim una imatge impecable i ells mateixos ja han incorporat tres o quatre joves de la nostra base. Aquest any, un parell més. I alguns ja han emprès el camí de tornada, com en Víctor.... És un camí de doble sentit que és molt positiu per a tothom. Nosaltres a Girona encara no podem oferir la competitivitat de dilluns a divendres que els pot donar el Barça, però, en contrapartida, sí que podem oferir molts minuts de competició a jugadors que al Barça no en poden tenir. El benefici és mutu, però a nosaltres ens apuja el nivell, evidentment.
Fitxar Sàbat per a LEB Plata és una declaració d’intencions...
Aquest any, la voluntat és de lluitar per pujar. L’any passat ens vam quedar a una victòria del play-off. Era la primera experiència i vam estar a punt. L’Albert, a més, engloba molt. Jo vull que el jugador gironí jugui a Girona, que no hagi de marxar a la Corunya ni a Lleida. I quin millor exemple que Albert Sàbat.
Hi ha resposta a la pregunta de si la Girona institucional i el món empresarial i econòmic estan disposats a acompanyar aquest projecte fins al final?
Hi ha molta feina per fer, però encara no tenim aquesta necessitat imperiosa. Ara ens ajuden molt, amb instal·lacions. El nostre projecte no és d’un o dos anys, és a cinc o deu anys vista. Hi haurà moments que segurament necessitarem altre tipus d’ajuda més enllà de l’econòmica. Girona, i no el Bàsquet Girona sinó tots els clubs de tots els esports, tenen una gran necessitat de millors equipaments i instal·lacions. Tenim la sort que molts nens i nenes volen fer esport i això és tan valuós per al seu desenvolupament personal i és socialment tan beneficiós que els hem de donar aquestes eines. Estem treballant en molts fronts, també amb clubs de base per trobar la unió perquè el bàsquet continuï creixent a la ciutat i a fora. Ara hem d’omplir Fontajau. Esportivament el club és molt ambiciós, però, pel que fa a l’arrelament social, jo soc igual d’ambiciós que en matèria esportiva.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.