Molt bo. Jo no volia entrenar i, al final, em van convèncer. Pere Puig li va dir al meu agent que em veia passejant el gos cada matí [riu]. I Nicolás San José em va dir que em podia anar bé: un bon equip, estava ben entrenat i una mica els ho devia, perquè són bona gent, i que l’equip amb mi podria fer alguna cosa important. És un club familiar i em podia servir per començar de nou i fer el que m’agrada.

Ho vaig consultar amb el meu fill –jugador del primer equip del Girona FC– i em va dir: “Posa’t a entrenar, pare. Demà. És el que t’agrada.”

No. És una cosa més per a vosaltres. I un dia entrenaré a Espanya, perdré un partit i s’haurà acabat: hi donaré la mateixa importància que ara. Són coincidències i casualitats.

El que hi havia era un tema emocional, que vaig mirar de canviar. I introduir-hi allò que pensava que potser hi faltava una mica. El bàsquet que s’estava fent era molt bo i s’havia agafat una dinàmica pitjor. Es tractava de canviar-la: era més intel·ligent això que matar-les a entrenar. L’equip ja ho feia i ho vaig dir a la Noemí. De fet, molts cops he fet servir la manera de jugar que teníem. M’agrada treure coses de cada any, aprendre’n.

No, amb totes i una per una. Evidentment, vaig parlar amb ella perquè estava disgustada. Tenia un rol de jugadora experta, jugant era molt llesta i tenia un paper molt important. Portar un equip en què és ella tenia una part molt bona: sabia llegir molt bé què s’havia de fer.

L’únic que vaig comentar en les reunions amb l’equip és que no volia excuses. Ho dic a tots els meus equips. Les odio. I, a partir d’aquí, mirar de connectar amb totes, d’una en una. Cadascuna és un món i quan ho vols fer ha de ser d’aquesta manera, una a una. I és molt fàcil.

La primera persona que em va dir que si agafava l’equip podíem guanyar la lliga va ser en Nico. Me’n recordo que encara no havia signat i jo li deia: “Salamanca és Salamanca i serà cap de sèrie, el factor pista...” Ell estava convençut que amb mi l’equip ho podria fer i això també em va donar confiança. Ell era molt optimista i m’agradava molt la seva manera de ser. I t’ho encomanava.

Sincerament, recordo molt aquella copa, que vaig veure en directe i en el partit contra el Conquero [derrota 69-70 a Torrejon, en la pròrroga]; em va agradar molt com jugava. Em donava molta confiança saber que aquell equip jugava bé. Li faltava alguna cosa al darrere i potser una mica d’intensitat en algun moment, potser allò tàctic prioritzava sobre el tècnic en defensa... Eren detalls. Sobretot en atac, jugaven molt bé: els espais m’agradaven. I veia que podien fer mal al Salamanca.

Els ho vaig dir: “El que feu bé no ho tocarem.” Seria ser estúpid, perquè feien coses molt bé i hi havien de seguir creient. A l’equip li va costar, evidentment, arrencar. La sortida de l’anterior entrenador va ser un xoc i quan vam agafar l’embranzida i vam començar a creure en allò que fèiem, sí que vam ser conscients que ho podíem fer. I sabíem que el primer partit a Salamanca era molt important. També havíem tingut, abans, un play-off molt dur amb el Conquero i hi va haver partits difícils en la lliga que ens van servir per arribar bé.

Sí, però al final ja has vist de tot. L’únic que els vaig dir era que el pavelló seria ple i que no ens deixéssim portar per les emocions. L’únic que havíem de fer és la nostra feina. Focalitzar-nos en el que estàvem fent bé, el que havíem de cuidar i les coses que pensàvem que el Salamanca podria canviar respecte del primer partit, que no ens sorprenguessin. I estar centrats en allò.

El que molta gent no sap és que aquell dia la Noemí va jugar amb febre. Gairebé no podia respirar i no me’n va dir res. Jo notava que no estava normal, vaig pensar que podia estar una mica constipada, però després del partit, parlant... No va voler dir res i centrar-se només a jugar. Ho va fer, molt i molt limitada. I vam dur el partit molt bé, no ens vam descentrar i les coses van anar bé, sí.

Va ser una decisió que vaig prendre quan va passar un temps, acabada la lliga. I van sortir diverses ofertes. La d’Orenburg a Rússia era molt bona. Sobretot esportivament, era una bona opció i un altre repte que en aquell moment em venia de gust. I vam fer dos anys molt macos i molt importants.

Crec que ha anat decreixent, que va començar amb una intensitat i una energia, creient molt en el que feien i no sé per què –no en tinc les dades i no puc jutjar-ho– l’equip es va desinflar una mica. Penso que aquella reconstrucció que va tenir va ser dura;: costa fer-ho durant l’any. Pot sortir bé a vegades, però crec que mai no va arribar a ser el mateix equip que va començar l’any, que jugava a un ritme alt i difícil de seguir.

No en tinc les dades. Sí que tinc una opinió que he manifestat des de fa setmanes quan me l’han demanada i fins i tot al meu compte de Twitter –en què a vegades m’expresso i que em serveix com a via d’escapament–, però no en tinc ni idea. El que penso és que hauria d’estar cancel·lada des de fa temps.