Més bàsquet

IVÁN TORINOS

TÈCNIC AJUDANT DELS TOYOTA ANTELOPES (JAPÓ)

“Al Japó he complert un somni”

Iván Torinos (Barcelona, 19/09/1972) va iniciar els seus passos al Santiago Apòstol i va passar per l’EP Les Corts, Oscus i Laietà, després el Barça cadet, el Cornellà femení i el Femení Sant Adrià fins que va ingressar al programa del Segle XXI de la Federació Catalana. I d’allà cap al Japó.

Què el va portar al Japó?
Un dels meus somnis des de fa molts anys era poder dedicar-me de manera professional a entrenar, convertir la meva passió en la meva professió, i l’experiència que estic podent gaudir aquests anys a Àsia és, fins avui, una de les millors decisions que he pres en la meva vida.
Com li va sortir la possibilitat d’anar a entrenar allà?
Fa dos anys, els Toyota Antelopes van voler fitxar el Lucas Mondelo com a entrenador per al seu projecte, però tenia contracte amb el Kursk i no era viable l’operació. El seu representant, que era el mateix que el meu [Lluís Túnez, de Regeneracom Sports], va oferir-me i van decidir fitxar-me.
Estaven ben valorats, els tècnics catalans, a l’estranger?
Crec que el col·lectiu d’entrenadors catalans està preparat per a qualsevol repte professional que se li pugui plantejar a l’estranger. L’excel·lència professional és un procés d’aprenentatge constant i crec que som molts dins del col·lectiu els que dia a dia treballem apassionadament per aconseguir-la.
I acaba el primer any i arriba Lucas Mondelo...
Va ser una alegria personal i professional. Primer per amistat i després per la possibilitat de poder treballar amb un dels millors entrenadors d’alt rendiment en actiu. Soc afortunat i li estic agraït pel que ha fet per mi. Toyota va ser honest amb tots abans de començar el primer any i ens va informar que la temporada següent volien el Lucas com a primer entrenador, sempre que fos possible. Des del primer moment van ser clars.
Com la filosofia de vida aquí?
Per un tema sociocultural, el Japó ha estat i és un país molt jeràrquic en la seva vida i els seus costums. El respecte pels entrenadors, fins i tot entre les mateixes jugadores, és molt alt. El denominador comú és el treball i la dedicació horària a totes les coses que envolten la seva vida. Cal tenir present, per exemple, que les jugadores en edats compreses entre 14 i 18 anys s’entrenen un mínim de 25 hores setmanals, cosa que per a nosaltres és sorprenent però per a ells és normal. És una societat discreta i responsable.
Quin potencial de bàsquet té el Japó?
Hi ha dues realitats diferents: la femenina i la masculina. La femenina porta anys aconseguint èxits a Àsia: quatre vegades consecutives han guanyat l’Àsia Cup, el que seria l’Europeu, i posseeix la millor generació de la seva història per disputar els Jocs Olímpics de Tòquio 2021. Necessiten un èxit en una gran competició per assolir un canvi de tendència. És un bàsquet basat en la velocitat, tant en el ritme com en l’execució de les accions, i amb el tir exterior com a eina més important en el seu joc. La masculina, en canvi, tot i comptar amb jugadors en òrbita NBA com Rui Hachimura, Yuta Watanabe i Yudai Bava, no posseeix en l’actualitat prou nivell per poder competir amb garanties internacionalment.
Com ha viscut la Covid-19?
Hi ha preocupació amb la pandèmia i les seves conseqüències i hi ha la desil·lusió de no poder celebrar els Jocs aquest estiu. Ara estem en estat d’emergència fins al 31 de maig, però aquí és una “recomanació” no sortir al carrer, no una obligació, per tant es confia en la responsabilitat individual de cada persona. La societat japonesa és prudent i limita les activitats que no siguin imprescindibles al carrer.
El pas previ al Japó va ser al Segle XXI. Hi manté contacte?
Hi vaig estar nou temporades, una de les millors etapes de la meva vida a tots els nivells. Ho recordo com si fos ahir, entrar al despatx del Xavi Rodríguez amb el Ricard Daura i sortir il·lusionat per tan afortunat que em sentia de poder formar part del programa. Vivències fantàstiques al costat del Ramon Jordana, i després com a director amb fantàstiques jugadores i les seves famílies. Sempre que torno a casa passo per la Blume. Mantinc el contacte i l’amistat amb el Javi Torralba i l’Isaac Pujol, però intento mantenir contacte amb la resta de l’staff. I per descomptat amb el Xavi Rodríguez, que va confiar en el meu treball des del respecte, amb confiança personal i professional.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)