Campionat del món de bàsquet
2006
Sense ells, no són res
GLÒRIA ETERNA · El títol mundial obtingut el 2006 al Japó per Espanya no es pot explicar sense la contribució decisiva que hi van tenir els cinc catalans POTENCIAL · La capacitat del país per formar li permetria tenir una selecció de nivell si s'aconseguís l'oficialitat
Entre els set màxims anotadors d'Espanya, hi havia els cinc catalans, amb Pau com a MVP indiscutible del torneig
Pau Gasol
Posició
Club actual
Ciutat
Juan Carlos Navarro
Posició
Club actual
Ciutat
Marc Gasol
Posició
Club actual
Ciutat
Rudy Fernández
Posició
Club actual
Ciutat
Àlex Mumbrú
Posició
Club actual
Ciutat
Potser Catalunya –si és que algun dia li permeten intentar-ho en solitari– no repetirà mai una gesta similar, però el que és claríssim és que Espanya, sense l'aportació catalana, no tindria el 3 de setembre del 2006 com un dia idealitzat en la història de la selecció estatal de bàsquet. Aquell dia es van enterrar una cadena de frustracions, fracassos i decepcions continuats, companys de viatge habituals en cites a escala mundial, a excepció de l'oasi que va suposar la medalla de plata en els Jocs de Los Angeles (1984). A Saitama, al Japó, cinc elements del país van coronar-se campions del món després de rubricar en la final –70-47 contra Grècia– un campionat perfecte en què ho va guanyar tot (9-0) i tan sols en la semifinal contra l'Argentina (74-75) va patir. En la resta, victòries per diferències superiors als deu punts.
Sense visibilitat manifesta com a tal, el paper de Pau i Marc Gasol, Juan Carlos Navarro, Rudy Fernández i Àlex Mumbrú simbolitzava el treball i la dedicació a un esport introduït a Catalunya fa un segle –va ser el 1913 a l'escola Vallparadís de Terrassa– i que hi té un arrelament fora de dubtes, amb xifres grandiloqüents: 500 clubs i 80.000 llicències federatives. I és que el pes del repòquer català no va ser precisament el de sacsejar la tovallola a la banqueta, sinó determinant. Fins i tot Marc, que hi va treure el cap en l'últim moment per la baixa de Fran Vázquez, va ser cabdal en la contenció dels pivots rivals, sobretot Schortsanitis en la final. De fet, entre els set màxims anotadors d'Espanya, hi havia els cinc catalans, amb Navarro i Pau com a caps de cartell. Tots dos, màxims exponents de la generació d'or campiona mundial júnior set anys abans a Lisboa (1999). L'últim, tot i perdre's per lesió el partit definitiu, va ser escollit per unanimitat MVP, gràcies als 21,2 punts, 9,4 rebots i 1,4 assistències en tan sols 26 minuts en pista.
Ara per ara, un somni
Tot plegat, xifres i realitats que no fan res més que constatar que sense la intervenció catalana, el trajecte espanyol en aquella cita al Japó hauria estat un camí d'espines, i no de roses. I és que un equip amb Garbajosa i Felipe de puntals no tan sols no hauria tingut cap possibilitat de lluitar pel títol, sinó tampoc per les medalles. Amb prou feines hauria tret el cap a quarts de final. I és que, no és només l'aportació tangible el que defineix el grau diferencial de Pau o Navarro, sinó la capacitat de generar joc i de condicionar tot el teixit defensiu del rival.
En el seu cas, no hi pot haver ni el consol de veure'ls vestits –ni que sigui en una costellada contra un rival de tercera fila, com en el futbol– amb la samarreta de la selecció catalana. Lluny, molt lluny, queda l'amistós contra Croàcia del 27 de juny del 2002 al Sant Jordi, amb triomf de Catalunya (82-75) davant de 16.471 espectadors. La flama, però, s'ha anat apagant progressivament, i avui es manté encesa per la disputa anual de la copa de les Nacions, que, majoritàriament, disputen jugadors de la LEB Or. Tot és conseqüència d'un calendari cada dia més carregat de partits i d'una conjuntura econòmica gens propícia. La federació catalana no pot fer front a l'organització d'aquest tipus de partits, i menys encara a les assegurances per als cracks de l'NBA (Pau i Marc Gasol, i Ricky).
No cal sacsejar-se gaire el cervell per calibrar la competitivitat que tindria una selecció amb llum verd per disputar partits oficials. A banda dels cinc que es van coronar en el mundial del 2006, s'hi podrien afegir Ricky mateix, Raül López, Víctor Sada, Pau Ribas, Rafa Martínez, Roger Grimau, Xavi Rabaseda, Sergi Vidal, Xavi Rey, Albert Miralles, Guillem Rubio o Jordi Trias, per posar-ne alguns exemples. Per triar i remenar. Tots, amb arrels formades i polides en categories de base dels clubs capdavanters del país. En especial, el Barça i el Joventut. A ells, també s'hi podria afegir Serge Ibaka, creat com a professional entre l'Hospitalet i el Manresa, i apropiat per la FEB.
Junts, segur que no només no desentonarien en les grans cites, sinó que estarien en disposició de pugnar pels metalls. Fins i tot un esglaó més del que quedaria d'Espanya. I, com ells, igual en femení.
De la saviesa de Creus a Vecina, l'home de confiança de Pepu
Darrere l'èxit més visible, el dels jugadors, s'hi sustenta la feina del cos tècnic, més fosca i escassament reconeguda pel gran públic. Pepu Hernández va saber gestionar a la perfecció l'immens talent de què disposava i, a la seva manera –és a dir, sense estridències tàctiques ni mà de ferro en les concentracions–, va donar prou autonomia a cadascú perquè explotés les seves virtuts. I el resultat no podia ser més òptim.
El mèrit del tècnic madrileny no té exclusivitat i, lògicament, el podria repartir a bocins entre els integrants del seu grup de treball. Sobretot a dos dels seus ajudants, els catalans Joan Creus i Rafa Vecina.
Chichi s'havia retirat el 1999 després de 24 anys en actiu i la FEB va tenir clar que un pou de ciència d'aquesta dimensió no es podia menystenir. Va arribar a la selecció espanyola a finals del 2002 per ser la mà dreta de Moncho López –plata en l'europeu del 2003– i, després de ser-ho també amb Mario Pesquera en dues cites sense podis (Jocs del 2004 i europeu del 2005), Pepu el va considerar peça cabdal en el mundial del 2006. Intel·ligent, capaç de fer lectures àgils dels partits, i respectat i admirat per tothom, el seu gra de sorra va ser indispensable a l'hora de teixir una manera de fer que conduís a la glòria. Al seu costat, un altre català: Rafa Vecina. L'aterratge de l'expivot va ser una decisió expressa del seleccionador, de qui és amic íntim des que van coincidir en l'Estudiantes –un com a tècnic i l'altre com a jugador– en la dècada dels noranta. Arribava com a persona de confiança i, de fet, el seguiria més endavant en l'etapa de Pepu en el Joventut.
Enllaços relacionats
Publicat a
Notícies
Diumenge,28 abril 2024