Haver jugat finals et permet domar els nervis i centrar-te en el bàsquet. La primera vegada tens unes emocions que es poden girar en contra, però espero que ho podrem equilibrar. Repeteixo: m'agradaria que el meu equip disfrutés més que el Salamanca la final. Seria molt bon senyal, i equilibraria la falta d'experiència. I no implica no competir. Disfrutar, picar-nos l'ullet, amb un somriure a la cara. Això t'ho dóna també estar en el partit, que les coses surtin.

Hem de ser molt humils. Per molt que diguin, per molta pressió que es treguin, l'Avenida és el favorit. És la nostra primera final. Però volem competir, anem a Salamanca a guanyar, no a veure què passa. Que ningú ho dubti.

Han jugat deu finals seguides, i per alguna cosa deu ser. Han jugat quarts de final d'Eurolliga, algunes jugadores marxen a equips capdavanters d'Europa i volen acabar bé la seva etapa allà. En el matx de Fontajau l'Uni estava en un moment àlgid i l'Avenida semblava sota càrrega de treball. No m'indica res d'elles. Sí de l'Uni, que va fer molt bon bàsquet.

Tothom gestiona la pressió com pot, però no s'ho creu ni ella, que som els favorits.

Elles eren un equip desequilibrat, amb massa jugadores a la mateixa posició, i això al final genera conflicte. Leonor, Ferrari, Marta Fernández, Murphy, Xargay, que hi pot jugar... Pot sonar estrany quan es tracta d'una lesió greu d'una jugadora que, a més, he tingut i aprecio, però ara s'han clarificat els rols, tot és més senzill per a l'equip i l'entrenador.

Amb Ify de tres tens avantatges i desavantatges. De la semifinal em va agradar que vam tenir la iniciativa, també en els mals moments del primer partit, i el rival es va adaptar al que posàvem en pista: tres grans, tres petites, tres grans que no ho són [Freixanet, Ibekwe i Kuktiene]. Serà un indicatiu molt bo si el rival s'adapta al que fem. Vol dir que ens respecta i que tenim la iniciativa. No pensaré el meu quintet en funció del rival.

Tenen joc interior d'Eurolliga, una base extraordinària com Marta Xargay, que si la deixem jugar al seu ritme ho tindrem molt complicat, i uns mecanismes d'equip que hem de tallar perquè si no ho fem ens costarà molt tot. Hem de poder jugar sense pèrdues. Que si n'hi ha, que siguin en situacions que siguem agressives, verticals, que ataquem buscant avantatges. No en primera línia de passada, que és quan concedeixes safates.

M'interessa que fem el que fem sempre. No em va agradar el primer partit de semifinals perquè vam renunciar massa a córrer. En el segon vam tenir l'agressivitat per, quan defensàvem, robàvem o teníem rebot, voler córrer. És el bàsquet que hem de fer. Prendre les decisions correctes. Sembla senzill però és el més complicat.

No em va sorprendre. Ens en poden fer perquè en zona es fan molt grans, dominen el rebot, poden córrer. Aquí el que compta és guanyar. Potser algú dirà que quina vergonya, 30 minuts en zona per guanyar a la Seu, però aquí val guanyar.

Això va partit a partit, i pel primer, veig les noies convençudes de poder guanyar. I
a mi em veuen que anem a guanyar, que no tinc cap dubte. Però més que mai hem de fer la feina al peu de la lletra: creure en el nostre bàsquet, jugar juntes tot el partit, passar mals moments juntes, sense pèrdues, no voler jugar situacions difícils, sinó sempre dins del joc d'equip, ser més equip que mai.