Hi va haver un moment que va fer falta posar-hi tensió, abans de la semifinal, perquè semblava que estava tot fet amb els problemes extraesportius del Conquero. Ara ja no cal motivar. Una final conté el màxim a què pot aspirar un jugador. La motivació es dóna per feta i ara entra en joc el control dels nervis. Hem jugat partits decisius, a cara o creu, però una final és peculiar per la seva repercussió mediàtica i per l'ambient que genera. Pel que fa a Ibekwe, no m'he parat a pensar què ens treu, sinó què hem de fer els que quedem per guanyar el partit. Mentalment, paït el cop de perdre una de les jugadores principals, no ens lamentarem abans d'hora. Primer esgotarem totes les possibilitats. La mentalitat continua sent una mica heroica, i ja veurem si és suficient per guanyar.

Per descomptat no donaré cap pista. Però la baixa d'Ify té conseqüències. Haurem de protegir els punts febles i tenim clar que no anirem a pressionar a tota la pista contra un rival amb deu jugadores.

A la pista, els equips s'hauran d'enfrontar amb les seves sensacions. D'una banda va molt bé tenir una rotació àmplia, però això també treu minuts a les jugadores. En canvi, que no tinguem rotacions farà que les nostres juguin més minuts del que és habitual. Veurem com ho gestionem, però serà una final per a tots dos. Tindran 3.000 persones cridant, però això també se'ls pot girar en contra si les coses no van com preveuen. I nosaltres venim d'uns partits molt durs i elles fa temps que no pateixen en una pista.

Aquesta és la nostra idea, que sigui una final amb tots els components pel que fa a tensió i nervis.

És una de les claus, sí.

S'hi devien referir pensant en la qualitat atlètica d'Ify. Amb jugadores de 35 anys no sé si parlaria gaire de l'aspecte físic.

No m'ho he plantejat. L'únic referent és si estem a prop o no del nostre cent per cent. Convisc cada dia amb les jugadores i cada dia em sorprenen. No crec que sigui transcendent. No hi ha res més motivador que una final. És tan gran el premi que l'ànim de revenja no hi cap.

Ho vam parlar. Aquells partits de tant patir contra el Conquero o el Mann van ser el millor entrenament, la millor vivència que pot tenir una jugadora a la pista. Enfrontar-se als problemes i solucionar-los. El Conquero ens va marcar el camí i veurem si som capaços d'interpretar-ho tenint en compte que l'exigència és molt important, perquè estem jugant contra un equip d'Eurolliga per tradició, pressupost i estructura de plantilla.

És que la final encara no ha passat... La sort va per barris i aquest any ens n'han tocat moltes de fredes, i seguides. Però això no canviarà el nostre tarannà lluitador, trepitjant de peus a terra i exigir-nos al màxim en les nostres circumstàncies. Això també fa madurar el club i la gent que el forma. I sobre mi, res no m'ha fet canviar el plantejament inicial. Al contrari.