L’Espanyol viu moments d’incertesa per la dinàmica de mals resultats. Sis derrotes consecutives en la lliga han posat de cap per avall el bon inici dels blanc-i-blaus sota la batuta de Joan Francesc Ferrer, Rubi. L’entorn blanc-i-blau viu aquest inici d’any amb angoixa continguda. L’estadística dura es confronta amb el record de les bones prestacions de l’equip durant gran part de la lliga. Un efecte mitigador que dona cert marge de maniobra al tècnic maresmenc per gestionar aquesta crisi esportiva. Només així s’entén el perquè de la quietud que viuen el club i part de l’afició. Es confia i es vol confiar que el projecte esportiu no s’esmicoli ara, tot just quan comença l’hivern, i que tota la feina feta des de l’estiu no se’n vagi en orris.

L’últim partit de l’any al Wanda Metropolitano va servir per veure un equip fet i competitiu que va plantar cara a l’Atlético de Madrid. Només la falta d’encert i la finor d’Oblak van privar l’Espanyol de marxar de vacances amb algun punt més a la butxaca. A aquesta imatge s’aferra l’entitat blanc-i-blava i per extensió els seus futbolistes i tècnics. “Quan les sensacions que dona l’equip són les que són sabem que els resultats han d’arribar”, reblava dimecres el director del futbol professional, Francisco Joaquín Pérez Rufete. La premissa és tenir calma i carregar-se de paciència. Confiar que el que es va veure fa només unes setmanes no era un somni d’una nit d’estiu sinó una realitat tangible. Però Rubi no té un xec en blanc. “Ja sé de què va això”, deia ahir el maresmenc, conscient que tard o d’hora ha d’aconseguir resultats positius per posar negre sobre blanc la seva proposta futbolística. Pocs tècnics aguanten en el càrrec amb un balanç tan gran de derrotes consecutives. L’Espanyol en suma sis i si rebés la setena seria el rècord històric per a la centenària entitat. Ningú vol pensar en aquesta possibilitat i qui més qui menys confia en un triomf balsàmic per reequilibrar la balança. L’Espanyol no juga una final contra el Leganés. No està en joc el descens, com admetia el mateix Rubi en la prèvia per desendollar els nervis de l’ambient, però el soroll de fons comença a pujar de decibels i d’aquí a l’estridència més absoluta només hi ha una petita línia fina: la que separa el triomf d’una derrota. Perdre continuaria alimentant els dubtes i les preocupacions sense fre d’un projecte i d’uns jugadors que possiblement no s’ho mereixen, però la realitat és tossuda i no es pot amagar. I el calendari encara més, amb les visites a Anoeta i Ipurua. Toca guanyar el Leganés. No hi ha cap més opció. Aquesta és la immediatesa de l’Espanyol. Els llums curts assenyalen el duel contra els madrilenys com el punt clau per redreçar la temporada i superar el petit sotrac del desembre, i convertir en una “anècdota”, com deia Rubi en la prèvia, aquest tràngol. Perdre eixamplaria el forat cap a una dimensió desconeguda d’incerta solució. És l’hora, més que mai, dels valents. Un partit no apte per a cardíacs i en què la gestió emocional tindrà molt a dir, però la millor arma d’aquest Espanyol és el seu joc: la gènesi del creixement de la il·lusió d’inici de curs. Desviar-se d’aquest camí seria posar pals a les rodes a un projecte que es mereix continuar fent quilòmetres.