Un curs de vertigen
L’Espanyol afronta una temporada dura i carregada, però alhora il·lusionant, amb el retorn a Europa després de 12 anys d’espera
Gallego, debutant a la banqueta, és l’antídot per corregir la sortida abrupta de Rubi al Betis
L’Espanyol iniciarà aquest diumenge contra el Sevilla el seu trajecte per la lliga. Els blanc-i-blau tenen al davant una temporada dura, exigent i il·lusionant a parts iguals. El retorn a Europa (si s’arriba a la fase final de l’Europa League) després de 12 anys d’espera és l’argument que ha encès els ànims i esperances de tots els aficionats. L’últim record europeu incrustat a la memòria és la final de Glasgow contra el Sevilla al 2007. Des d’aquella fita històrica, l’entitat barcelonina ha anat perdent pistonada competitiva amb classificacions discretes a la lliga. Un exercici de supervivència on la màxima alegria era veure’s un any més a primera. Poc bagatge per a una de les entitats amb més trajectòria a l’elit del futbol estatal.
Aquesta davallada competitiva només es pot entendre amb l’íntima correlació econòmica d’una entitat que estava en fallida i que havia de malvendre els seus millors actius per evitar els embargaments. Traspassos a preu de saldo que eren un punt d’ancoratge letal per al creixement de l’equip i que, de retruc, va posar a prova la força d’un sentiment de tota una afició. Una dècada en gris que va començar a agafar color a partir del gener del 2016 amb l’entrada de Chen Yansheng com a nou president de l’entitat. Injecció econòmica en forma d’oxigen. Aire pur contra la desafecció. El trajecte ha estat dur malgrat els cops de volant i la gestió de Chen Yansheng no ha estat una excepció. Les limitacions del govern xinès el van obligar a empassar-se el seu optimisme oriental d’anar en tres anys a la Champions. No ha estat la primera competició europea però sí la segona. En quatre anys i mig com a president, ara es comença a veure amb força claredat l’estratègia marcada des de les oficines del grup Rastar. L’Espanyol ha canviat la seva pell. Ja no per estar a Europa sinó per tenir una posició definida en el mercat. “La gent se sorprèn que no vulguem vendre”, reflexionava fa unes setmanes el vicepresident de l’entitat, Carlos García Pont. I és que el canvi de paradigma és total. L’Espanyol està mostrant el seu múscul a la resta d’equips. El negociador passiu s’ha convertit en actiu. No té necessitat de vendre i més després de la injecció de capital del grup Rastar de 50 milions d’euros que es farà efectiva en la propera junta general d’accionistes de desembre. Així s’expliquen moltes coses com el major traspàs de la història de l’entitat en la figura de Borja Iglesias que ha marxat al Betis a canvi de 28 milions d’euros, els que figuraven a la seva clàusula. Fa un any, el gallec era la incorporació més cara de l’entitat, que en va pagar 10 al Celta. Unes vendes on cal afegir els 25 milions, més quatre de variables, en què es va tancar la marxa d’Hermoso a l’Atlético. La fisonomia del club és molt diferent a fa només tres o quatre anys i ara caldrà seguir aquesta pauta de creixement. Una estructura econòmica sòlida i fonamentada en l’aposta decidida pel planter i amb fitxatges puntuals per millorar l’equip. Matías Vargas, el fitxatge més car de la història per 10,5 milions, és la demostració més fefaent d’aquesta política esportiva de continuïtat respecte al curs anterior.
Gallego i el seu repte.
Notícies
Divendres,3 maig 2024