Sí, totalment. He hagut de retirar-me quan millor em trobava. Físicament, psicològicament i també en altres aspectes que per a un assistent són encara més importants, com ara una maduresa i un ofici que només s’adquireixen a base de partits. Tinc 46 anys i em veia amb corda per estona.

Sí. Només cal mirar la Premier League. Allà, actualment, hi ha tres àrbitres amb més de 50 anys. Si passa les proves físiques, no veig per què un àrbitre ho hagi de deixar. Els futbolistes es retiren abans perquè amb 40 anys el físic ja no els arriba per seguir a l’elit. És llei de vida. Però un àrbitre o un assistent necessiten tenir al 100% altres capacitats més enllà, per descomptat, d’un bon nivell físic.

He tingut la gran sort de poder continuar dins el comitè d’àrbitres com a informador de la primera i segona A. Analitzo els arbitratges i envio els informes a Madrid. També col·laboro amb el comitè de tecnificació arbitral de la federació catalana. Aquí faig una versió més docent de veure partits i intentar corregir els àrbitres, la majoria joves que s’estan iniciant.

Els que hem estat assistents aquesta sortida no la tenim. El VAR només està obert a àrbitres. És una normativa UEFA. Passa a la lliga espanyola, a la Champions i en totes les competicions on hi ha VAR.

També hi ha uns quants exàrbitres aquí, però no és una cosa que m’hagi cridat l’atenció.

Realment és la sortida que més m’agradaria. Penso que la figura d’un exàrbitre en un equip de futbol és molt positiva per orientar el jugador i explicar-li el reglament. Només perquè l’estalvi de targetes seria molt alt, ja valdria la pena.

[Riu] Aquesta figura, el club ja la té [Javier Galiano]. És amic meu, dels que més em van ajudar als meus inicis, i ho fa molt bé. Però m’agradaria ser delegat d’un equip de primera o segona A que no tingués aquesta peça.

Jo havia jugat a futbol de petit. Al Can Gibert, de porter. Però em vaig apuntar d’àrbitre perquè el meu pare ho era i jo l’anava a veure. Ell va arribar a regional preferent, quan el futbol no tenia res a veure amb el futbol d’ara. Arbitrar un partit de segons quins equips aleshores podia arribar a ser molt dur. Però em va atraure i als catorze anys ja duia el xiulet a la boca.

Vaig estar set anys a tercera. Hi vaig arribar molt ràpidament, però també vaig notar que m’hi estava estancant. I quan es va decidir que els assistents s’havien d’especialitzar, aquí vaig veure un camí força verge i una possibilitat de progressar. Per sort, no em vaig equivocar.

Dues d’essencials. Una és la psicologia, perquè has de prendre decisions sabent que al davant tens futbolistes amb les pulsacions molt altes. L’altra és la concentració. Quan un assistent es gira cap a la graderia queda totalment venut. T’has de passar 90 minuts mirant el penúltim jugador i amb l’orella sempre afinada, perquè en els fores de joc ens guiem quan sentim l’impacte de la pilota. I també hem de saber de futbol. Jo miro sempre els partits i les accions d’estratègia dels equips que he de dirigir. M’ajuda molt saber com juguen.

El VAR ens ha beneficiat. El percentatge d’encert que tenim és del 94%, sense VAR i també amb VAR. L’únic que hem hagut de fer és canviar de xip i trigar una mica més a aixecar la bandera perquè hem de deixar acabar les jugades. Fixa’t, però, si és complicat ser assistent, que hem de decidir en centèsimes de segon accions en què en el VAR tarden tres minuts a traçar les línies abans de decidir.

Doncs perquè encara que ens equivoquem poc, si això passa en un gol, el VAR et rectifica i fa justícia. I gràcies a això marxes del camp i te’n vas a casa molt més tranquil que no pas abans. No era una sensació gens agradable veure per la televisió hores després que t’havies equivocat i havies perjudicat injustament un equip, però que ja no podies fer-hi res.

Mai. És aconsellable no obrir-lo.

Aquesta llei no existeix.

Amb la del Granada, en un partit contra el Mallorca. Un espectador em va llançar un paraigua en el minut 57 i em va obrir el pòmul. El van descobrir amb l’UCO [unitat de control operatiu] i el van detenir, però era un menor d’edat.

No, no. Va ser un incident molt puntual. T’asseguro que estàs tan ficat a dins els partits i tan concentrat que no sents absolutament res que vingui de la graderia. Sigui al camp que sigui.

Sí, i molta. En un França-Alemanya. Però no pas perquè passés res sobre la gespa. Va ser el dia dels atemptats a París [novembre del 2015: 137 morts i 415 ferits en diversos atacs suïcides islamistes en el suburbi de Saint-Denis, com la sala Bataclan i una braseria a tocar de l’estadi] i vam sentir una gran explosió durant la primera part. Pensava que era una festa amb petards i va resultar ser una bomba. Hi va haver molt de rebombori a la graderia, però almenys nosaltres [l’àrbitre era Mateu Lahoz] no teníem notícies ni sabíem ben res. I la segona part es va jugar per seguretat, ja que l’estadi no es podia evacuar [l’aleshores president de França, François Hollande, era a Saint-Denis]. Després del partit, la sensació de pànic i d’inseguretat encara va ser més gran.

Els jugadors que més dificultats m’han posat són Raúl García [Athletic], Diego Costa [Atlético de Madrid] i Damián Suárez [Getafe]. Són futbolistes que estan contínuament protestant, encara que els xiulis a favor.

La veritat és que des de les banquetes m’he sentit sempre molt respectat, potser perquè també sempre m’he sabut fer respectar.

Tots són grans àrbitres, perquè en cas contrari no haurien arribat a primera. Téllez, perquè s’ho va deixar, però va ser el meu trampolí després d’un gran curs a segona A. I a l’elit, de tots n’he après. Amb Álvarez Izquierdo vaig fer les primeres passes i amb Estrada, les últimes. La darrera [2018/19] va ser especial perquè jo i l’altre assistent [Javier Martín García] ens vam retirar amb el número u. I de la resta, et diria que tots m’han marcat molt. Iturralde es va abocar en mi. A Burrull, l’experiència el feia un artista a dins el camp. Mateu Lahoz és l’analista fet àrbitre: un top per al qual tots els detalls són transcendents. Clos Gómez, un gentleman, i Sánchez Martínez, la humilitat personificada. Si són dos deus com a àrbitres, com a persones la nota encara és superior.

Som professionals, i a dins el camp, a l’hora del partit, ningú coneix a ningú; però també som persones i és evident que t’acabes relacionant i fent amistat. Hi ha futbolistes als quals dirigeixes un munt de vegades... Fa quinze dies vaig estar amb Bounou a Sevilla. Tinc amistat amb Casillas, amb Jandro Castro..., amb un munt de jugadors. I el millor que m’he trobat mai, per la manera com es comporta a dins al camp i a fora, és Óscar de Marcos [Athletic].

No, no. Tot i estar tots a l’elit, aquí sí que et puc dir que hi ha moltíssima diferència entre un col·lectiu i un altre.

Millor que fa uns anys però no pas suficientment, t’ho asseguro.

Mai de la vida. Mai.

El Mònaco-Juventus de la semifinals de la Champions de la temporada 2016/17. Em va trucar Mateu Lahoz per dir-me que l’havien designat i que anàvem cap a Mònaco [victòria de la Juve, 0-2].

És el que sempre diem. Si un jugador falla un penal no passa res, però si és l’àrbitre qui s’equivoca, ja no en un penal, sinó en un fora de joc o en una simple falta que acaben en gol, el ressò és brutal, sobretot amb segons quins equips, i també molt injust.