Un inici catedralici

Segurament el debut que el destí tenia preparat al capità blanc indicava com de llorejada seria la seva etapa al Real Madrid. I és que Toschak va ser el tècnic que el va fer debutar aprofitant la lesió de Bodo Illgner. I ho va fer al temple del futbol espanyol, la Catedral del futbol, l'estadi de San Mamés. Aquella mateixa temporada, gràcies a Vicente del Bosque, es va estrenar en una final de Champions per conquerir, amb tan sols 18 anys, el màxim títol del continent europeu. “Aquella final contra el València a Saint-Denis va ser la reivindicació com a porter. En la seva etapa de juvenil no destacava gaire i ningú es podia imaginar que arribaria a ser el porter que després ha demostrat que és”, expressa a L'Esportiu l'exporter i extrenador del Real Madrid Mariano García Remón. L'inici de Casillas amb el club blanc són els millors anys quant a títols, ja que durant quatre temporades (1999-2003) en va conquerir set coincidint amb el Madrid dels galàctics. Precisament, el 2002 va ser l'heroi madridista en la final de Champions de Glasgow, després de substituir César per lesió i salvar l'equip en els minuts finals. “Les seves intervencions van ser clau perquè l'equip aixequés el títol”, recorda García Remon, mentre que l'exporter Paco Buyo assegura que “va quedar clar qui havia de defensar la porteria blanca els anys següents”. Casillas va créixer com a porter durant una etapa complicada per al Real Madrid, en què es va mantenir a l'ombra del Barça de Rijkaard i Ronaldinho. Durant aquests, anys els blancs van perdre potencial també a Europa i van encadenar sis eliminacions consecutives en els vuitens de final de la Champions. Mostra d'això van ser els canvis constants a la banqueta: Queiroz, Camacho, García Remón, Luxemburgo i López Caro. “Aquells moments els va viure amb frustració perquè tothom vol guanyar, però és essencial destacar que durant aquells anys va aconseguir ser una peça molt important al vestidor, i madurar futbolísticament”, afirma García Remon alhora que puntualitza: “S'han de diferenciar els títols, assolits abans, i el creixement personal com a porter, després.” Només amb la decadència del projecte de Rijkaard, el Madrid va tornar a aixecar el cap i va conquerir dues lligues, amb Capello i Schuster (2007 i 2008).

El cim i decadència

Amb l'arribada de Pep Guardiola al Barça, Casillas va viure els pitjors moments com a madridista pel que fa a títols, perquè tot i exhibir un bon nivell sota pals veia com l'etern rival, liderat per un Leo Messi estel·lar, acaparava tots els títols possibles, i va viure golejades històriques com el 2-6 i el 5-0. Tot i això, Casillas va arribar al cim de la seva carrera esportiva aconseguint l'Eurocopa el 2008 i el mundial el 2010: “A Johannesburg va tocar el cel aixecant la copa del món i va rubricar el seu palmarès també a la selecció. És la justícia a una carrera brillant i irrepetible”, expressa l'exporter Paco Buyo. Però l'arribada de Mourinho al primer equip va ser un revés per a Casillas i la seva carrera esportiva i el que era una llegenda intocable del madridisme es va convertir en objecte de crítica constant fins al punt de ser xiulat per una part del Bernabéu. Un fet que no es va pal·liar ni amb la conquesta de la desitjada décima, amb Ancelotti d'entrenador. “Mourinho va ser el causant de dividir l'afició i amb el temps s'han acumulat una sèrie de circumstàncies que han desbordat tothom”, reconeix amb decepció García Remon.

I és que el capità blanc no vol que l'afició el torni a sotmetre a un referèndum constant i decideix plegar, un fet que entristeix aquells que més l'aprecien: “És un fet inconcebible. No hauria d'haver marxat mai, però la situació era insostenible i això fa que la decisió sigui precipitada. No és el final que es mereixia”, sentencia García Remon. Casillas marxa del Madrid, i amb ell, una part del club. Segurament no és el comiat que ell s'imaginava. Un adéu amarg per a uns guants per a la història.