Encara m’estic fent a la idea que el futbol s’ha acabat per a mi. És dur, perquè veig l’equip a primera divisió i no puc estar allà entrenant-me amb ells i viure tot això. És fotut, però és una situació amb la qual hauré d’aprendre a conviure.

Sí, la sensació que tinc és que aparentment podria seguir, però quan corro se m’inflama el genoll i no puc rendir, a cap nivell. Em va costar molt prendre la decisió, però no m’agrada arrossegar-me pels camps i fer pena. No vull que ningú tingui pena de mi, així que crec que la decisió és dura però al mateix temps encertada.

No, no vull jugar cinc o deu minuts i després tenir dolor. Hi ha més vida després del futbol i després, a la llarga, el cos que patirà és el meu. M’han trucat equips d’aquí a Galícia i he dit que no, que gràcies però que no puc fer-hi res.

Sí, crec que cuidant-me m’haurien pogut quedar uns dos o tres anys bons, i després jugar en categories més baixes. Per això em fa mal el fet d’ascendir a primera i no poder complir el somni de jugar-hi i haver de deixar-ho, a tots els nivells.

Sincerament, encara estic en procés de desconnexió i esperant. El club m’havia dit que em trucaria al setembre i estic esperant això. M’he de buscar la vida i tinc diverses coses al cap, però tot depèn de si arriba aquesta trucada o no. A Girona, hi he estat sis anys i m’agradaria viure aquí i poder seguir al club.

Em van dir que si ho deixava els agradaria que estigués amb ells, que em trucarien al setembre i que seuríem a parlar. Em van dir que m’oferirien alguna cosa i a veure si jo estava disposat a formar-me en el que ells m’oferissin, però no sé què seria exactament.

Sí que m’agradaria, sempre he dit que ser entrenador és complicat, perquè he estat jugador i sé que és molt difícil controlar un vestidor de 25 persones, perquè no pots tenir tothom content. Però m’agradaria començar ensenyant nens i després ja ho veurem.

Sí, en aquests moments la meva idea és quedar-me a Girona, ja que hi estic molt a gust, hi tinc moltes amistats i tinc l’estima de la gent. M’agradaria provar sort a Girona, però ja es veurà com acaba tot plegat.

Des del principi vaig intentar ser una persona humil i donar tot el que podia al camp per un club que va mostrar molt d’interès en mi des del primer moment. L’estima de la gent és evident, em van caure les llàgrimes, quan em vaig retirar, en veure tots els missatges de les persones que em donaven suport. Tinc amistats dins i fora del club, i per això tinc aquesta idea de continuar a Girona, per tota l’estima que tinc a la gent d’aquí.

Sí, mai ho hauria dit, perquè jo sóc molt de la meva terra i em sento molt privilegiat de ser gallec, però he de ser realista i crec que ara per ara tinc més oportunitats a Girona. Vull aprofitar-ho, vull fer alguna cosa més després de la meva carrera com a futbolista. A veure què m’espera en el futur.

Ha estat la temporada més difícil de la meva carrera futbolística, ho vaig intentar portar tot de la millor manera possible, però no era fàcil. Tot va començar en la pretemporada. Després, el dia de l’operació va ser especialment dur, perquè va coincidir amb la mort d’un amic meu. Després va venir la recuperació, que va ser eterna, hi van haver moments que em vaig voler retirar abans, però gràcies al recuperador Lluís vam poder seguir fins al final fins a poder disputar uns minuts en l’últim partit. Van ser pocs minuts, anecdòtics, però em vaig poder acomiadar en el partit en majúscules del Girona, ja que va ser el de l’ascens a primera divisió, i això no tothom ho pot viure.

Sí, ja va ser molt emotiu quan anava a sortir al camp estant amb el delegat, en Galiano, que és una persona amb qui ens tenim molta estima, i després quan l’àrbitre va xiular el final del partit va ser una gran alegria aconseguir un ascens a primera, ja que no tots els futbolistes poden dir això, però també va ser dur, perquè la possibilitat de deixar el futbol per sempre era real. És dur no poder jugar a primera, però ara espero que els que sí que poden fer-ho ho disfrutin.

Em quedo amb moltes coses... La meva arribada amb Raül Agné, amb el primer play-off d’ascens contra l’Almeria, que va ser un cop dur però també un any inoblidable per a mi, ja que tot i que vaig jugar poc, vaig coincidir amb un vestidor i un grup humà espectacular. Després també va ser una gran alegria l’any de la salvació contra el Dépor, i l’any del Lugo va ser espectacular tot i acabar malament. I finalment, el desitjat ascens a primera, que no té preu. De tots els anys, me n’emporto coses positives, però per sobre de tot em quedo amb l’estima de la gent i els grans companys que he tingut. M’he endut grans amics del meu pas pel Girona.

Crec que sí, ara darrere del club hi ha gent que sap de futbol, i s’estan fent les coses bé. Ara espero que segueixin treballant així, que assentin les bases per ser un gran club i que es consolidin a la primera divisió.

Encara queden molts fitxatges per venir, la plantilla no està tancada ni de bon tros, i no se sap com acabarà tot plegat, però s’ha de tenir els peus al terra. Cal anar partit a partit, perquè si un acabat d’ascendir no fa les coses bé des del principi hi ha un gran perill de tornar a baixar. Però també s’ha de tenir ambició, i segur que la tenen, amb l’objectiu de mantenir el Girona a la primera divisió molts anys.

Sí, és futbol, en què no tot és preciós, també hi ha coses dures. A més de mi també hi ha jugadors que no podran disfrutar del somni de jugar a primera, i és dur, però això és futbol, un esport que té moltes coses bones però que també et dona força patacades.