La línia a la segona B és tan fina que l’Olot va passar de poder-se salvar matemàticament al Camp d’Esports a deixar-ho tot obert per a l’última jornada. Els jugadors van sortir a la gespa sabent que els resultats els havien acompanyat i que amb una victòria certificaven l’objectiu, i el que fa més mal és que van fer mèrits per aconseguir-la, però van topar amb una evident falta d’efectivitat. La categoria de bronze tot sovint s’encarrega de recordar que en el futbol manen els gols i no pas el joc.

L’Olot va aplicar la teoria, però es va oblidar de la pràctica. Va començar molt bé: va pressionar el Lleida amunt, li va dificultar la sortida de la pilota i va avisar a la porteria de Diego Rivas. Va fer tot el que havia previst, però es va deixar el gol. Marc Cosme va ser l’home que més recordarà el partit d’ahir. En la primera meitat, el davanter valencià va veure com Diego li desviava un xut a boca de canó, després d’una bona passada de la mort de Marc Mas (36’), i en la segona, també va tenir dues bones oportunitats: primer, es va equivocar en la presa de decisió al final d’un contraatac que feia bona pinta (61’), i després, va xutar desviat quan havia fet un bon control que l’havia deixat sol davant del porter (65’).

Tot i que el marcador va ser curt i el 0-0 va aguantar molta estona, no va ser un partit gens avorrit. Sense anar gaire lluny, en els primers 45 minuts, ja va passar de tot. L’Olot, amb un plantejament seriós i molt valent, va competir de tu a tu contra el Lleida Esportiu i, fins i tot, va provocar murmuris i alguns xiulets al Camp d’Esports. L’afició blava no ho veia clar, perquè quan els garrotxins atacaven, posaven setge de debò a l’àrea local. Ara bé, els lleidatans tampoc es van quedar de braços creuats. Van tenir els seus bons minuts i van estar a punt d’aprofitar-los: Juanto va firmar l’ocasió més clara amb una rematada al pal (29’).

El davanter murcià va ser el jugador del Lleida que va veure el gol més a prop –només de començar la segona part, ho va provar dues vegades–, però si el marcador es va moure va acabar sent per culpa d’una jugada desafortunada de l’Olot. Una internada de Pumar pel cantó esquerre de l’àrea va acabar amb una centrada que entre Carles Mas i Ginard van enviar al fons de la xarxa (69’). El gol en pròpia porteria va ser un gerro d’aigua gelada sobre un equip que s’havia vist capaç de guanyar i marxar de Lleida amb la permanència matemàtica a la butxaca.

Els últims vint minuts van tenir poca història, però van quedar marcats per la jugada polèmica del partit. En el 86’, l’Olot va reclamar penal per unes mans a dins l’àrea després d’una centrada per la banda dreta. Pumar, que havia saltat amb els braços enlaire, va tocar la pilota amb la cara, però també amb la mà. L’àrbitre no va xiular res i, una vegada més, va indignar els olotins, que van marxar enfadats i frustrats. No els quedarà més remei que canalitzar tota la ràbia per guanyar l’Elx.