Milions en no infraestructures
Més enllà de la gespa i de la il·luminació, que són exigències de la LFP, el Girona no ha fet cap inversió estructural a Montilivi, malgrat que en té la cessió d’ús fins al 2068
A la instal·lació, inaugurada el 1970, només s’hi ha fet una obra estructural (la grada de preferent, amb Josep Gusó)
La reforma de la tribuna no es preveu fins al 2028 i en l’últim partit a casa es va haver de prohibir l’accés a la zona de preferent superior, de ferralla
Dos anys a primera, molts milions caiguts del cel gràcies a les televisions i uns quants de sortits de la butxaca dels abonats..., però la propietat no ha fet ni una sola inversió estructural a Montilivi més enllà de les imperatives (gespa i enllumenat) ni tampoc ha desencallat l’etern projecte de la ciutat esportiva. L’Osca, amb els prop de dos milions que va cobrar del Girona per Àlex Gallar, va aixecar tota una graderia de ciment a El Alcoraz, i en el seu primer any a primera va instal·lar la il·luminació que el Girona va necessitar dos anys per fer.
El club de Montilivi, en canvi, s’ha gastat les misses en jugadors –Stuani i Doumbia són els extrems de l’èxit i el fracàs quant a inversió esportiva– i està deixant ben poca cosa que pugui quedar per sempre per a l’entitat quan els amos decideixin desprendre’s de les accions. Dos dels beneficiaris del testament blanc-i-vermell seran el PGA (el Girona ha construït dos camps i mig als seus terrenys) i els Maristes (ha remodelat el pis per fer-hi la residència de futbolistes).
Montilivi, 1970
El Girona encara va haver de passar vergonya en l’últim partit a l’estadi. No va tenir la culpa que el vent bufés a 80 quilòmetres per hora, però sí que tremolés una grada retràctil i una coberta de plàstic que ja no haurien d’existir després de dos anys a l’elit. De diners per fer actuacions amb cara i ulls que no fossin apedaçar la instal·lació, en sobraven. El que faltava era voluntat.
La ferralla es va imposar al ciment en el segon any del Girona a primera, amb grades retràctils als gols (sud i nord) i a la part superior de preferent. Si l’equip s’hagués mantingut, Montilivi hauria continuat sent un niu de ferros. Amb el descens, el Girona s’ha desfet de les grades retràctils dels gols i s’ha estalviat un lloguer important. L’estadi, però, està gairebé igual que l’any de l’ascens, el 2017 (només hi falta la preferent superior, la part inhabilitada en l’últim partit).
Inaugurat el 1970, Montilivi és un estadi que el pas del temps ha anat deteriorant. Només en l’etapa de Josep Gusó, amb l’equip ja a segona A i aprofitant el pla Zapatero, es va fer una reforma estructural que va ser la construcció de la graderia de preferent, que va jubilar una lona que feia anys que cobria les ruïnes del que feia anys era l’antiga tribuna de sol.
Les dues principals inversions a Montilivi han estat dos requisits imprescindibles de la lliga: la gespa (fins fa poc, el terreny de joc tenia un drenatge calamitós) i la il·luminació (l’anterior enllumenat no arribava als mínims exigibles i amb l’ascens a primera l’obra ja era absolutament ineludible).
Curiosament, l’actual propietat va insistir molt a l’Ajuntament per aconseguir la cessió d’ús per als pròxims 50 anys. El club va obtenir el llum verd el 2018, però de moment hi ha ben poca activitat. De fet, la primera gran actuació no està prevista fins al curs 2028/29 i és la remodelació d’una tribuna que cau a trossos i que no arriba ni als 2.000 seients de capacitat.
La ciutat esportiva
El pas per primera tampoc ha servit per trobar els terrenys –que hi ha un acord molt proper, ja fa anys que es diu– on situar la ciutat esportiva, que ha de ser una de les joies del club de Montilivi. Aquest és un objectiu que es persegueix des que el club va ingressar a la LFP, el 2008.