Espera que esperaràs

El trist empat contra el cuer alimentava la possibilitat que Martí retoqués alguna cosa més que noms. A l’hora de la veritat, però, ben poca cosa. El tècnic va donar la batuta al mig a Granell i Rivera, però va mantenir la línia de darrere del retorn (tercer partit en set dies) i l’ofensiva que tan poc suc havia donat. La revitalització no podia arribar per noms, perquè eren els mateixos. Havia d’arribar per moviments, per atreviment o per actitud. O potser per màgia, de la foscor més absoluta a l’esperança. Encara que estigués amagada, n’hi havia, amb Borja, Samu, Stuani i companyia. I tot i que el llistó era molt baix, d’entrada hi va haver un pas endavant, si més no en ganes, i com a mínim es van deixar veure més.

Més retocs va fer Pacheta, no només de jugadors (quatre), sinó que també va decidir canviar l’esquema i sortir amb tres centrals. En sis minuts, Josan va trobar tres vegades la profunditat pel costat que defensa Mojica. Era el principal maldecap al darrere dels blanc-i-vermells, que exposaven molt el colombià. Si ja li costa mirar enrere, trobar-se amb un dos contra un era un risc majúscul. De tota manera, el començament del Girona va ser prou digne. Amb Christian Rivera, l’equip va guanyar fluïdesa i Borja va trobar més connexions. Va arribar, per fi, una bona combinació col·lectiva, la millor des del retorn, que va ser també l’ocasió més clara. Samu va habilitar Stuani, que va retallar en una acció que ha repetit mil vegades i va xutar, però va trobar una bona resposta d’Edgar Badia (15’).

La pressió que exercien els gironins va començar col·lapsant l’Elx i centrant el joc en el camp dels locals, però per moments es va convertir en una temeritat, perquè si no la fas ben organitzat i el rival lliga passades, els forats es multipliquen. L’Elx va anar guanyant terreny a partir de la meitat del primer període. El Girona s’apagava. Amb Stuani força anul·lat, Samu Saiz va buscar alguna jugada molt seva, sense èxit.

Tot i que Borja García va provar de sorprendre des del mig del camp Badia, la segona part va començar de la pitjor manera. El Girona va mostrar un exercici de com no s’ha de fer una transició defensiva. Un córner, amb pèrdua de Mojica, es va convertir en un contraatac de Josan sense que ningú fos capaç de frenar-lo. Algun, directament, es va aturar. Altres es van ajuntar darrere el rival. Ningú el va aturar i, tan o més greu, ningú va anar a cobrir al mig de l’àrea, on Escriche només la va haver d’esperar per marcar.

El gol, i ja és trist, va fer accelerar el Girona. Per què no abans? Aday va marcar en fora de joc (52’) i va tenir una altra arribada molt clara, habilitat per Borja (64’). Granell i Borja també ho van provar. Com Martí, que va fer entrar Jonatan Soriano, va acabar amb Valery i Jairo –per un Mojica horrorós– de laterals i fins i tot va fer debutar Joaquín Zeballos (els tres davanters centre al camp). En el seu primer salt en el futbol europeu, l’uruguaià es va endur una targeta. I en la primera pilota que va tocar, una centrada cap a Stuani, que va tenir la segona aparició, una xilena que es va perdre. Si el pitxitxi tampoc està inspirat, malament rai. En ple atac i gol, dos xuts molt potents de Gumbau van trobar el travesser (82’) i la bona resposta de Badia (86’). Per ocasions, de fet, el Girona fins i tot hauria pogut guanyar, amb el matís que ho va fer tot quan l’Elx ja havia encarrilat una feina que, malgrat que li va costar suor i neguit, va acabar conservant i celebrant.