En el record queda aquella tarda del 4 de juny del 2017 en què el Girona va segellar per primera vegada a la història l’ascens a primera divisió. El Saragossa va ser testimoni del penúltim capítol de l’equip entrenat aleshores per Pablo Machín i Jordi Guerrero, al qual un empat a zero li va servir per certificar la segona plaça amb 70 punts. No va ser el partit més vistós de la temporada, però des del primer minut de joc ja hi va haver un ambient festiu i de gala a Montilivi. L’objectiu de l’equip aragonès també era un empat per segellar la permanència; els dos destins es van trobar en una tarda calorosa al feu gironí. Cada principi de juny, la ciutat de Girona té aquest record present, com si fos ahir, tot i haver viscut un descens i dues patacades consecutives en un play-off.

El destí va fer que aquell equip, farcit de jugadors de la casa, agafés el testimoni de tants exjugadors a qui els hauria agradat aconseguir l’esperat ascens amb la samarreta gironina. Un somni quasi utòpic en el cap de molts aficionats. Parlem de jugadors històrics com Fèlix Farró, Isidre Sala, Miki Albert o Migue, entre molts altres. Els protagonistes d’aquella temporada 2016/17 van saber carregar d’il·lusió de nou una afició que havia rebut les dues garrotades més dures dels últims anys: el desenllaç del Lugo i acariciar la primera divisió contra l’Osasuna en una nova final de promoció d’ascens perduda. Montilivi sempre havia presenciat un desenllaç cruel i trist. El desenllaç d’aquell 4 de juny, però, ho va capgirar tot i va premiar tot un entorn blanc-i-vermell arribant a l’elit del futbol estatal. A les graderies, molts aficionats ho celebraven amb llàgrimes als ulls. El llarg camí no havia estat fàcil.

Els de Machín van fer un tram final de lliga amb moltes ensopegades; van aconseguir guanyar tan sols tres partits dels últims tretze. Semblava que la voluntat de pujar ràpidament frenava la bona dinàmica de l’equip al tram mitjà de competició, obtenint un marge de fins a onze punts respecte al tercer classificat, el Cadis.

Aquella nit, el club va organitzar els tradicionals discursos dels jugadors al centre del camp. També l’aficionat, després d’envair el terreny de joc, va poder gaudir de focs artificials i d’unes voltes d’honor de l’equip. En els anys més moderns del club, el Girona ha estat fins a set vegades (comptant l’actual promoció) lligat fins a l’últim moment per assolir l’ascens. De fet, sempre ha estat Montilivi qui ha pogut determinar sentència, a excepció de la temporada 2012/13, en què l’Almeria va pispar-li totes les possibilitats de pujar a l’estadi Jocs del Mediterrani.

Els protagonistes de la temporada de l’ascens a la màxima categoria van ser una fusió de joventut, experiència, talent i molta fam. Els gironins Pere Pons, Eloi Amagat, Àlex Granell i Sebas Coris van representar un model de creença en el jugador local. També hi va haver noms destacats per la seva estima: Aday, Richy o Sandaza. La fam l’aportaven talents emergents com Portu, Alcaraz, Bounou o Cristian Herrera. De l’actual plantilla, només Juanpe i Borja García van formar part d’aquell grup de jugadors que ja ha passat a la història del club gironí.