Sí, no era d’esperar. Sobretot per les expectatives que tots ens vam posar a finals de la temporada passada i a l’inici d’aquesta. Però no crec que hagi estat un error, perquè aquestes expectatives neixen del fet d’haver aconseguit una cosa històrica, com és participar a la Champions. Això fa que tot l’entorn, tots nosaltres, tota l’afició, creguem que potser la resta serà més senzill del que realment ho és. I ara l’equip està en aquesta situació, de la qual n’ha de sortir el més aviat possible, evidentment.

Sí, segur que ha pesat, sobretot per la inexperiència. El jornal era novell. I no tant pel fet de jugar la Champions en si, sinó per disputar tres competicions en una mateixa temporada. El club no estava acostumat a això. La plantilla segurament tampoc: molts jugadors no ho havien fet abans, i això ha provocat que una cosa fes que l’altra no funcionés tan bé.

Bé, amb la inquietud que comporta el moment, però també, suposo, amb la mitja tranquil·litat de saber què és el futbol, que aquestes situacions poden passar, per molt poc que ens ho esperéssim a principi de temporada. Amb cert nerviosisme, però jo, almenys de moment, amb la confiança que acabarà bé.

Sí, crec que Míchel s’ha guanyat el crèdit que està rebent. Potser algú pot dubtar, però la gran majoria confia que pot salvar la situació. La plantilla és molt renovada respecte a la de l’any passat, que va classificar-se per a la Champions, amb moltes cares noves. Tot i això, crec que tenen prou nivell i implicació per aconseguir l’únic objectiu actual: salvar la categoria. I crec que tots han acceptat aquest repte des de fa setmanes. Han de sortir a guanyar com sigui.

Sí, sempre ho intentes, perquè són situacions difícils que també he viscut. Moments que pesen i t’angoixen. Ara crec que, per molt professionals que siguin els jugadors, al nivell més alt, estan notant molt aquesta sèrie de partits sense guanyar. Tantes jornades sense trencar la mala dinàmica es reflecteix en el joc, en la fluïdesa, i qualsevol contratemps pesa molt més del que hauria de pesar. He parlat amb alguns jugadors i, tot i que assumeixen les seves responsabilitats, es nota la preocupació, com era d’esperar en aquesta situació.

És obvi, però el més important ara és trencar aquesta dinàmica el més aviat possible, i això només es fa amb una victòria, sigui com sigui. Tant si juguen bé com malament, el que importa és alliberar la pressió que els jugadors estan tenint. L’última jornada van estar a punt, però la clau és donar-los tranquil·litat en un moment en què els altres equips estan pressionant. Ara, més que el físic, es treballa el cap. Els jugadors han estat a un nivell molt més alt i és el mateix grup que pot tornar a fer-ho per aconseguir una victòria.

Sí, segur. En el futbol, els objectius poden anar variant segons com evoluciona la temporada, tant per a bé com per a mal. Aquest any el Girona ha hagut d’afrontar un escenari menys ambiciós del que s’esperava. Però en una plantilla llarga com aquesta, hi ha jugadors que ja han viscut situacions similars, partits de pressió com els que venen ara. És moment d’adaptar-se, de fer el clic mental. Han tingut setmanes per assimilar que allò d’aspirar a Europa ja no era real i que ara el repte és una altra lliga, més propera a la realitat històrica del club. Classificar-se per a la Champions va canviar la mirada de tothom –afició, club i plantilla–, però ara cal reconnectar amb el context real.

Jo crec que sí. És molt difícil mantenir-se a primera, i per al Girona sempre ho ha estat. Però és comprensible: el repte de competir contra els millors d’Europa era tan gran que, humanament, l’objectiu més senzill com és la permanència va quedar una mica aparcat.

Ha sigut una pena, perquè tinc la sensació que no hem pogut gaudir prou d’aquesta temporada ni valorar-la com es mereix, sobretot per la dimensió que té jugar a la Champions. Tinc la sensació que no ho he viscut aquest curs. Però sí, crec que ho valorarem millor quan passi una mica més de temps. És un sentiment estrany, però així és el futbol.

Sí, la setmana passada vaig parlar amb Stuani i Portu, amb qui vaig coincidir al club. Va ser un missatge breu per WhatsApp, una mica per animar-los. El que em va tranquil·litzar va ser el seu convenciment, tot i estar passant un mal moment, que veuen la situació amb optimisme i creuen que acabarà bé. Aquests jugadors, que estan tan identificats amb la ciutat i el club, són els que, en moments complicats com aquest, poden aportar aquest valor afegit tan necessari. Ho han de jugar tot.

No per res concret, sinó perquè crec que en moments difícils és quan més cal expressar-se. Sempre m’ha agradat fer-ho així, també quan jugava. Intento aportar reflexió i suport des de fora, sempre en positiu. Però, al final, els que poden salvar la situació són els que són a dins: futbolistes i cos tècnic.

Sí, hi ha tensió, es nota a Montilivi i a les xarxes. És normal: les emocions són més intenses quan t’esperes molt i reps poc. Tot i això, crec que l’afició del Girona és exemplar. En altres llocs la pressió seria molt més dura. Ara ens hi juguem tots molt, i és el moment d’estar al costat de l’equip. Ja hi haurà temps per fer valoracions.

Sí, ho entenc tot. Els primers crítics són ells mateixos, n’estic segur. Quan les coses no surten com s’esperava, toca acceptar-ho. El Girona acabava de fer la millor temporada de la seva història, amb jugadors a un nivell altíssim, i al mercat d’estiu va perdre peces clau. Omplir aquests buits era gairebé impossible, i els recanvis no han estat al nivell esperat. El club, l’entrenador i els jugadors ho saben i, segur, ho estan patint en primera persona.

Sí, i ell que ha jugat a futbol sap que aquestes coses passen. Quan una dinàmica és bona, encara que no ho mereixis, et surt tot. I quan portes molts partits sense guanyar, res t’acompanya. Entenc que es focalitzin en el joc i el pròxim partit, però al futbol també hi juguen les emocions: hi ha 22 jugadors al camp amb pors, pressions i confiances que condicionen molt.

En la meva època no era tan habitual, però ara moltes plantilles ja tenen psicòlegs o coaches en el dia a dia. Sé que a Míchel, que és un malalt del detall i l’anàlisi, això li deu costar, però en moments així sovint el que cal és desconnectar. Recordo torneigs de pàdel entre nosaltres, dinars, sopars d’equip... La gent de fora pot pensar que cal entrenar-se més, però quan hi ha saturació cal aire. Fins i tot ens van venir a fer teràpies i en una ocasió Xesco Espar va entrar al vestidor. I en un equip com el Girona, amb jugadors de tantes nacionalitats diferents, buscar aquests vincles pot ser clau per reforçar-se de cara al tram final.

Sí, tant l’entrenador com els jugadors ho noten. Després d’un partit com el de Butarque, que tenies guanyat fins a l’afegit i t’acaben empatant, el cop anímic és dur. El que vols és jugar ràpid per no donar-hi tantes voltes. Però com que el calendari no ho permet, també cal veure-hi el costat positiu: aquests dies poden haver servit per desconnectar, estar amb la família o amics, i això, en moments així, també és clau.

Hi ha coses que són inexplicables, i potser per això el futbol enganxa tant. Tothom pensava que amb menys partits per setmana l’equip estaria més fresc i podria preparar millor els partits de lliga, però no ha estat així. Al principi de temporada sort que es va aconseguir un coixí de punts. No hi ha una explicació concreta, però ara mateix el que volen tant jugadors com cos tècnic és competir el partit següent per trencar aquesta dinàmica negativa i aconseguir una victòria. Com més dies passen, més difícil es fa.

Sí. Jo ho he estat molt. Sí que és veritat que el nerviosisme m’ha anat entrant.

Amb el 0-3, la derrota estava dins la normalitat per la dinàmica que portaven, però el que em va preocupar més va ser el partit contra l’Alavés i el de Butarque, per com van acabar. Tot i així, segueixo sent optimista gràcies al discurs de Míchel i alguns jugadors que em donen confiança.

Sí, no només els resultats, sinó també com afronten les jornades. M’amoïna veure que els jugadors d’equips com l’Alavés o Las Palmas afronten els partits amb una necessitat real de punts, mentre que el Girona no ho viu d’aquesta manera. És important que l’equip sàpiga adaptar-se com ho han fet els rivals en les últimes jornades.

El partit contra l’Alavés era clau per a la salvació, el de Butarque quasi ho resol, i el de Mallorca és un altre gran repte, però no definitiu. Montilivi serà un bon escenari, ja que el Girona té més necessitat que el Mallorca, que encara pot aspirar a Europa. Però el Girona ha de sentir que el seu futur depèn d’aquesta jornada i, amb optimisme, esperar que el dilluns arribi ràpidament.

La situació és similar: semblava que tot estava controlat, però de sobte ens veiem lluitant per cada punt. Els fantasmes del passat apareixen, però a Míchel sempre li he vist la mateixa intensitat i ganes. Ell afronta cada partit amb determinació, i per això crec que el desenllaç d’aquesta temporada serà diferent.

Queda poc i ens hi juguem molt com a afició, club i ciutat. És important que valorem el que tenim ara i que donem suport a l’equip, tot i les crítiques. Ja hi haurà temps per a això. Ara el més important és assegurar la categoria per seguir gaudint del que tots volem.

Sí, com et deia abans, tothom farà la seva anàlisi, com sempre. Si els objectius d’aquesta temporada no s’han complert, hi haurà reflexions, igual que l’any passat quan tot va sortir bé. Però això és el futbol i tots ens hi trobem.